Temps era temps quan Josep M. Rosés i Francesc Prat, dos badalonins de soca-rel, van confabular per fer del lleure una forma de fer país. Motivats per l’estima a la muntanya aviat aconseguiren animar una vintena d’amics. Era l’any 1925 quan el grup d’emprenedors s’inventà l’Agrupació Excursionista de Badalona i aquell juny fundaren oficialment l’entitat, amb Rosés com a president. De l’esdeveniment, ara en fa cent anys.

L’any 1925 el cens d’habitants de la ciutat era de 35.141 persones, en un context en què la creació d’una entitat com l’Agrupació fou molt celebrada. Els principis fundacionals es basaven en “la promoció de l’excursionisme i l’ampli coneixement del país”. Es crearen dues seccions: Muntanya i Arqueologia i Història, i en menys de cinc anys assoliren la xifra dels dos-cents associats. El creixement i nous centres d’interès portaren a crear noves seccions i a convertir-se en una entitat referencial. Fou des de l’associació que es feren les primeres excavacions de la Bètulo romana, iniciades per Josep M. Cuyàs, que n’era vicepresident, però sobretot impulsades des del 1931 per Joaquim Font i Cussó. Can Peixau, Clos de la Torre, Turó d’en Rosés, Can Boscà... foren noms associats a la descoberta de la ciutat bimil·lenària i l’apuntalament d’un passat important en la Roma imperial. Es bastí un museu associatiu ric en peces arqueològiques, que aviat es convertí en embrió del futur museu de la ciutat.

Les excavacions del Clos de la Torre foren un regal dels déus, quan fixaren les antigues muralles i la troballa de les pollegueres de la porta principal. Després la Tabula hospitalis, gravat del pacte d’hospitalitat entre els ciutadans i el patrici Quinti Licini (any 98) i la joia de la Venus imperial, trobada el 26 de novembre del 1934, una de les més importants figures femenines de l’època descoberta a Catalunya. De l’escultura i del viatge d’anada i tornada, ara no hi ha espai per parlar-ne, però cal afirmar que és una de les imatges de referència ciutadana.

Mentre l’entitat creixia el país anava de mal borràs i la imposició franquista posà límits a la normalitat catalanista. El mes de febrer del 1940 l’agrupació fou denunciada per haver editat uns cartells en català i el Gobierno Civil en decretà la clausura i l’espoliació dels béns, sobretot les peces arqueològiques, que foren a parar a centres barcelonins. Amb tot, de manera clandestina se seguí portant certa activitat, sobretot de muntanya, fins que el 1948 ressorgí com a delegació del Centre Excursionista de Catalunya i tres anys després coma entitat independent.

La nova oportunitat fou ben aprofitada i el muntanyisme es complementà amb seccions d’esquí, escalada i espeleologia, amb una activitat que la conduí al reconeixement internacional. No renunciaren a participar en l’entramat ciutadà i feren gala de la recuperació de les ermites del Serrat, de la festa de l’arbre, de les curses regulars, dels campionats de ping-pong, de l’activisme cultural i de tot el que significava la defensa de la catalanitat. Felicitats! Un profitós centenari de vida associativa.