Començo a caminar per la Rambla, com fèiem cada tarda, sortint de l’institut, quan tot començava aquí. De dalt a baix i de baix a dalt, mentre ens miràvem els aparadors, saludàvem coneguts i ens fèiem veure, discretament. La Rambla era la vida, la conversa, el vermut del diumenge. Ara hi passen turistes, sí, però ja no és tan nostra. Ha deixat de ser el cor de res.

El centre de gravetat comercial s’ha mogut cap a l’altra banda del riu. Allà on hi havia establiments amb història, amb pols i amb empremta, ara hi ha portes tancades o marques impersonals. Les botigues d’abans, aquelles que feien olor de fusta i paper, han desaparegut sense fer soroll, com els veïns que no volen molestar.

La vella Girona ha anat canviant. No dic que estigui malament –que consti–, però jo enyoro aquella Girona una mica despentinada, amb cantonades sense rentar. Ara tot ha de lluir. Allà on es discutia de política i de futbol, on es llegia el diari, es jugava a dominó i es feien tertúlies improvisades, ara hi veig turistes, quan hi ha sort. Al final del passeig recordo, sota les voltes, la farmàcia Folch i l’òptica Solà. Ara hi ha un establiment de gormanderies.

I entro a l’Argenteria. Hi trobo a faltar així, de memòria, entre Ca les Capces i Can Massaneda, la rellotgeria d’en Pere Petit, la llauneria de Can Prianti, la casa de l’estilogràfica dels Imbérgamo, la confiteria Faure, cal Araus, les llibreries de Can Franquet i can Geli, l’òptica Orri i els que ara no sé concretar. Penso que cada un dels establiments perduts mereixeria un article, i per moltes raons. Només pensar en com explicar la casa de les Capces ja m’emociono una mica, Allà, hi vaig comprar un pam de bandera catalana, quan vaig aprendre a demanar “cinta regional”, que de banderes no en venien. En algun moment ho hauré de fer, si ve al cas. És la més autèntica història de tots plegats. Sí, hi ha encara la joieria Quera, que va creixent, i la farmàcia Saguer, que presideix el carrer.

La ciutat ha millorat, esteu-ne segurs. Però jo hi veig un món diferent, amb menys noms propis, menys veus conegudes. Deu ser que em faig gran. O que ja no sé llegir el nou mapa de la Girona actual. De fet, estic vivint en el futur, exactament en el meu futur.