Tan excepcionals són les fotografies d’en Joan Comalat com el text d’en Jordi Soler (1938-2022) de l’entrevista a Dolors Marín Gratacós (1916-2007) a Presència, el 28 d’octubre del 1984. Va ser la conserge i guia d’un museu que “feia vint anys semblava la casa de la por”. L’aferrissada defensa d’un patrimoni indescriptible era el titular d’una crònica sobre una Banyoles que ni somiava amb el llorer olímpic, amb l’estany mig amagat, entre canyissars salvatges, i no fent-lo lluir, amb l’esquer de les barquetes de passeig romàntic i els nenúfars bufons. Un temps que l’ull perspicaç de Jordi Soler va taxidermitzar definint la placeta dels Estudis com “un no-res ben dissenyat” i el Darder, un museu on, “ert i garratibat, el bestiar difunt espera en actitud plausible les trompetes celestials de la resurrecció”.

A l’octubre farà vint-i-cinc anys que es va enterrar solemnement, a Botswana, el “ negre ” que empunyava una llança, dissecat de forma matussera. Poca cosa més que un maniquí ridícul, exhibit com a últim vestigi del colonialisme, ocupava una de les vitrines al costat d’unes pells humanes adobades i armaris plens de calaveres i amb els lleons que, abans de la guerra, eren la joguina dels nens de la placeta que hi muntaven a sobre mentre en Pepet Cruells els retratava. Quan entraven a la sala del “negre”, els escolars s’enriolaven; un riure amb el qual es vol enganyar la por irreal, com quan entraves al túnel fosc del tren de la bruixa. Sabies que era una impostura: la bruixa era un firaire amb una perruca tronada, una escombra polsosa i una nàpia amb una berruga grossa. El Darder, una col·lecció tant d’horrors com de curiositats increïbles, semblava les escorrialles d’un museu d’història natural victorià.

No es pot canviar ni la història ni el passat col·lectiu ni amagar-ho perquè ens assenyala socialment. Guerrer desfigurat per dos naturalistes maldestres al París de mitjans del segle XIX, forma part de la iconografia banyolina i es mereix un tribut, no com a acte de possessió d’un patrimoni indescriptible, sinó com a símbol que ens va definir en un temps de taxidèrmia. Per Sant Martirià del 1994, el grup teatral Babaus va regalar un capgròs del “negre”perquè formés part de la faràndula, del bestiari local, honorant així el cap de la tribu africana.