“Se ha hecho otras veces”. “Hay precedentes”. “En el peor de los casos, es un problema de carpintería”. Aquestes afirmacions s’han fet des de l’Aragó en relació amb el trasllat i instal·lació a Sixena de les pintures murals del monestir conservades al MNAC. I, naturalment, són totes falses perquè mai s’ha dut a terme a l’Estat espanyol –i diria que tampoc a Europa– una operació amb les mateixes característiques tècniques i l’envergadura de la que pretenen fer a Barcelona i el monestir aragonès.

Documentem força casos a tot Espanya de pintures murals arrencades i immediatament incorporades als mateixos edificis d’on procedien, com el de les pintures barroques de l’església dels Sants Joans de València, també cremades el 1936 i també arrencades pels germans Gudiol (1958-1963). La tècnica emprada, emperò, va ser molt diferent de la que ara s’invoca des de l’Aragó per al cas Sixena, ja que les pintures van ser adherides a un suport de fusta, amb uns noranta panells i una superfície de 357 metres quadrats de pintura.

En canvi, són ben escassos els exemples de pintures arrencades, traslladades a altres llocs (per exemple, museus) i retornades anys després als seus edificis d’origen i, entre els documentats, no n’hi ha cap que presenti una casuística tècnica idèntica a la de Sixena. No serveix el d’un petit fragment de Santa Maria de Taüll restituït el 2024, per dimensions i perquè, a diferència de Sixena, en el traspàs després de l’arrencament no va fer-se servir caseïnat càlcic, cosa que facilitava la restitució. També s’ha invocat com a precedent el cas de les pintures romàniques de l’ermita de San Baudelio de Berlanga (Sòria), i tampoc serveix perquè els fragments van adherir-se als murs amb una tècnica distinta de la que caldria emprar a Sixena. Les pintures van ser restituïdes als murs de l’ermita entre el 1999 i 2002, en una operació sense precedents a l’Estat espanyol. Hi van participar l’Instituto del Patrimonio Cultural de España (IPCE) i l’empresa privada CORESAL, en la qual treballava Guillermo Torres, actualment professor de l’Escuela Superior de Conservación y Restauración de Bienes Culturales de Aragón. Curiosament, Torres ha estat un dels tècnics aragonesos que han defensat que el trasllat i instal·lació a Sixena pot fer-se sense problemes perquè hi ha precedents, i és una de les persones que han participat en la redacció del protocol que, segons el Govern d’Aragó, ha de permetre l’operació. Tanmateix, i a diferència del que s’ha dit, poc té a veure el cas de San Baudelio de Berlanga amb el de Sixena, més enllà que en tots dos casos parlem de restitució de pintures murals.

L’any 2000 els responsables de la restitució a l’ermita soriana afirmaven: “El camino iniciado en la recuperación de estas pinturas murales puede ser el pistoletazo de salida para que en otros ejemplos del románico español se produzcan actuaciones en este mismo sentido”. Però van equivocar-se, perquè no s’han produït altres operacions rellevants com aquella, cosa que ha estat deguda a les conseqüències nefastes que la restitució va tenir per a les pintures de San Baudelio de Berlanga: el 2011 va detectar-se una important proliferació de fongs provocada per l’elevada humitat relativa registrada a l’ermita, la manca de ventilació i les oscil·lacions de temperatura. Va passar, entre altres raons, perquè a les pintures encara quedaven restes orgàniques dels materials emprats en l’arrencament del 1964, el mateix problema que tenen les pintures de Sixena. Van produir-se aixecaments i pèrdues de la superfície pictòrica que van obligar l’IPCE a efectuar importants treballs de restauració. Això, remarquem-ho, en un conjunt de pintures que, a diferència del de Sixena, no era tan fràgil perquè no havia estat incendiat durant la Guerra Civil; i en un edifici que no presentava els problemes d’humitat, salinitat i arenització de les estructures que pateix el monestir aragonès.

I conclourem amb el més rellevant: en el cas de San Baudelio de Berlanga ningú va plantejar-se que calia restituir a l’ermita els importants fragments de les pintures que el 1957 havien ingressat al Museo del Prado. Per què no s’aplica el mateix criteri en el cas del MNAC? Perquè la desraó religiosa, política i judicial ha passat per sobre de les raons tècniques. Però encara som a temps de posar-hi remei i seny: ara és el moment dels conservadors-restauradors i és necessari escoltar-los.