Aquests dies és fàcil d’imaginar una família mitjana amb menors a càrrec a punt de començar les vacances escolars fent equilibris per seguir treballant i mantenir els nens entretinguts amb un casal d’estiu municipal i recorrent als avis perquè l’economia no dona per a mes. Què deuen pensar aquests caps de família que es trenquen les banyes per pagar religiosament les factures de la hipoteca o del lloguer del pis i dels subministraments quan senten dia sí dia també que els polítics als quals van fer confiança i que suposadament els representen són en realitat uns lladres de guant blanc? I és que quan encara no t’has despertat del malson que a Catalunya representa el cas de malversació de diner públic que toca de ple la DGAIA, sense que ningú hagi assumit cap responsabilitat ni s’hagi obert cap diligència judicial contra cap dels dirigents actuals o anteriors, surt a la llum un afer de corrupció de més grans dimensions que deixa tocat pràcticament de mort el partit del govern de l’Estat espanyol. I aquest problema tapa l’anterior i va, que aquí no ha passat res. Hi ha un adjectiu que s’ajusta bé a una sensació compartida per molts. És hartazgo, sí, en castellà. Permetin-me la llicència: el so de la z i la g deixa la gola en la mateixa posició que quan ets a punt de perbocar.