Hi ha periodistes i, després, hi ha reflotadors de passats. Entre aquests hi ha l’Òscar Palau en Jesús Jordi Pinatella i en Josep Maria Montaner, dos incansables de l’ofici d’escriure i un fotògraf de primera, tots tres dedicats d’un temps ençà a fer emergir un nus d’histories carregades d’emocions que molts creien que havien quedat sepultades per les aigües dels embassaments.

En la seva tasca de redescobrir aquest país oblidat, la sequera hi va ajudar. Després, l’editorial Cossetània va editar el llibre La Catalunya Emergida i ara el Palau Robert ha donat forma d’exposició a aquesta extensa, exhaustiva, suada –en el sentit literal del terme–i també caminada investigació periodística basada en un element essencial d’aquest ofici que va més enllà de la notícia: l’humanisme.

Sense el neguit del periodista que vol ficar sempre el nas i els ulls allí on no el demanen per explicar històries aquest treball no hauria vist mai la llum, el mapa del país seguiria pintat amb un conjunt de taques blaves sense més, sense ser conscients de tota la vida negada que aquest punts d’aigua interior amaguen. Un dels encerts de l’exposició és la derivada de cartògrafs que han assumit Palau i Pinatella presentant en cada un dels 21 embassaments on s’atura el visitant un mapa del lloc amb la situació, més o menys exacta, d’aquells edificis, infraestructures i altres punts d’interès que han desaparegut. Són els mapes impossibles, perquè avui tot el que queda sota el nivell de les aigües ja no es consigna en el dibuix dels plànols del territori, ni tan sols en el perfecte i imbatible invent de la cartografia digital.

Allí on la majoria només veu mort, fins i tot crims, Palau, Pinatella i Montaner hi veuen vida, una vida que mereix ser recuperada i explicada, “perquè tots aquests llocs van existir”, subratlla l’Òscar. I uns d’aquests llocs estranyament vius són els cementiris dels pobles que van ser negats, perquè la gent hi segueix anant a fer memòria dels seus difunts i a mirar, de cua d’ull, el lloc on voldran ser enterrats quan ja no hi siguin. Perquè aquells que un dia van ser expulsats de casa seva per deixar pas a l’aigua sempre volen tornar-hi. I si no són ells, són els seus descendents, per això cementiris com el del poble de Tragó de Noguera tenen vida pròpia i, en aquest cas, futur assegurat perquè recentment ha estat ampliat amb vuit nínxols nous. Tragó va ser esborrat el 1964, però els seus difunts volen tornar-hi per descansar-hi per sempre més.

Cal fer un avís als visitants de l’exposició de La Catalunya emegida; els que hi vagin buscant aigua hi torbaran pedra, sorra, aridesa, sequera. La mostra s’ha muntat sobre un fons de tonalitat i textura de cartró, quasi uniforme, d’un color assedegat que ben bé es pot anomenar color de sequera. Hi ha un blau, de llum fosforescent, als peus, per evocar la poca aigua que la sequera va deixar en el fons d’aquests immensos bassals i les fotos s’han situat en un punt elevat per evocar el país que ha emergit amb afany de reivindicar-se.

Sortosament, la falta d’aigua que va permetre a Palau, Pinatella i Montaner trepitjar els pantans avui ja es història. El que és serà una realitat de present, fins al 7 de setembre, és el resultat del seu treball, la reivindicació d’un temps, una gent, un país i la seva història.