La política espanyola ha arribat a una degradació tan extrema que ja no té cap més sortida que rebentar, com ho fan els cadàvers quan no poden contenir la podridura. Cada plenari del Congrés de Diputats és una exhibició de xarlatans i de trinxeraires incapaços de fer servir la víscera superior per mantenir un debat serè sobre propostes programàtiques; de pocavergonyes que s’abandonen a les vísceres inferiors per rebaixar la cambra de representants a la categoria d’una taverna de batusses permanents. A un costat de l’hemicicle, el PSOE de Pedro Sánchez, desgastat per la hipoteca subscrita amb els grups minoritaris que li han permès de governar a batzegades, ara acorralat pels escàndols dels dos darrers secretaris d’organització que posen en evidència que no ha estat capaç de regenerar el partit ni d’erradicar la llavor dels 135 casos de corrupció que ha acumulat durant la seva història recent. A l’altra bancada, el PP d’Alberto Núñez Feijóo, que arrossega 261 casos més de corrupció, aliat i aïllat a l’oposició amb el neofeixisme de Vox, tots dos hereus de primer grau dels vencedors de la Guerra Civil i de la dictadura franquista, que conserven el control de bona part dels aparells de l’Estat i que els fan servir per desestabilitzar els que els aparten del poder. I al voltant d’ambdós, formacions minoritàries que només poden aspirar a ser còmplices dels uns o dels altres per endur-se algun pessic cap als respectius districtes electorals. Una vegada més convé que els que aspirem a abandonar aquest femer ens preguntem si la missió dels nostres representants ha de ser la de fer de comparses d’aquesta tragèdia valle-inclaniana i resignar-nos al fet que ens segueixin imposant la unitat de destí nacional. Ara que ve la nit de Sant Joan, no cal que ens esforcem a llençar-los a la foguera: estan fets d’una fusta que, per més que es corqui, sempre és incombustible. És millor que cremem els nostres temors i la desconfiança caïnita que ens divideix.