Aquesta setmana passada ha estat especialment negra pel que fa a l’ordre públic i la corrupció i, com sempre, això repercuteix de manera directa en l’economia. Ambdues van estretament lligades. Encara que ens trobem en un moment de creixement econòmic, els efectes de la putrefacció política i social acabaran arribant. No en tingueu cap dubte.

Només cal estar una mica atents a les tendències de fons per veure que a l’horitzó s’albiren moviments que, tot i que encara no sabem fins on poden arribar, deixen clar que el famós “bonisme” està esgotat. La societat està tipa d’aquest discurs en un món on la intolerància creix, els escrúpols minven i el respecte desapareix. Cada cop resulta més evident que no tots els problemes es poden resoldre amb diàleg ni amb aquesta suposada tolerància, que massa sovint és només passivitat de qui té l’obligació de fer front a aquest caos creixent.

Aquesta setmana hem conegut dades preocupants sobre el Port de Barcelona. Segons els Mossos d’Esquadra, les màfies llatinoamericanes hi han instaurat una llei del silenci que dificulta enormement la persecució dels delictes, en especial la importació de cocaïna. Els càrtels mexicans ja hi operen i han començat a aparèixer casos de corrupció entre els que haurien de protegir-nos. A més, la legislació permissiva en matèria de cànnabis ens ha convertit en un punt clau per a la producció i exportació de marihuana cap a l’Estat espanyol i Europa. Les màfies s’instal·len, creen infraestructura i comencen a controlar territoris. Estem lliscant cap a la condició de narcoproductors, amb tot el que això implica. I mentrestant, aquí, el debat gira entorn dels creuers turístics i el seu impacte ambiental, però ningú no aixeca la veu per denunciar aquest risc de fons que pot condicionar de manera molt més greu el futur del país.

L’informe d’aquesta setmana dels Mossos hauria d’haver sacsejat consciències: s’hi exposa com l’omertà –el silenci imposat per les màfies– ja dificulta de forma estructural la feina policial al Port de Barcelona. Ens estem convertint en una porta d’entrada de droga a Europa, i això és comprar butlletes per acabar sent un narcoestat. Quan les xarxes criminals ja s’han assentat i han corromput els qui cal per garantir-se impunitat, desfer-ho és pràcticament impossible. I, a partir d’aquí, el poder d’atracció d’un país canvia. Fer-hi negocis es complica, i invertir-hi encara més.

Aquesta degradació no és una hipòtesi. La veiem cada dia en barris de moltes ciutats, controlats per clans i famílies vinculades al tràfic. La policia hi entra amb dificultats i, sovint, amb risc per a la seva integritat. I això passa malgrat anys de plans socials, diners públics i discursos benintencionats. L’efecte pràctic? La degradació continua i s’estén.

També aquesta setmana, els Mossos i la Policía Nacional han desarticulat una organització criminal amb operacions a Reus i Salou dedicada a subministrar productes falsificats als manters. L’operació i les imatges difoses posen de manifest com en alguns carrers la policia ja no té el control. La violència contra els agents no és una excepció, sinó una mostra del poder que han assolit aquestes xarxes.

Un país incapaç de garantir l’ordre, de protegir la propietat privada i de proporcionar seguretat als carrers, per més discursos moralitzants que elaborin les institucions i certes entitats, és un país en risc. En risc de patir una metàstasi social que, si s’escampa, serà molt més difícil de curar.

El canvi de discurs i de prioritats ha de ser urgent. Perquè, encara que alguns no ho vulguin veure, l’economia i l’estabilitat social van de bracet. I si trontolla una, l’altra cau.