Els fets de Palau (i II)

Malgrat l’oprobi que sentim pels actuals fets del Palau, de significació ben diferent als del 1960, estem obligats a aprofitar la crisi per mostrar la realitat: que l’Orfeó ha estat abandonat durant els últims anys i que no està passant els millors anys de la seva història artística, i que el Palau, malgrat les multimilionàries inversions que s’hi han realitzat, és una sala plena de mancances.

Perquè les successives obres de reforma i ampliació del Palau, que han tingut indubtables encerts des del punt de vista estètic, han fet perdre a la sala el gran tresor de què la va dotar Domènech i Montaner: la seva magnífica acústica, malmesa principalment en la primera reforma que va fer desaparèixer la caixa acústica de l’escenari. Encoratjo els qui dubtin d’aquesta asseveració que s’adrecin a les meves fonts, molt més qualificades que jo: Alfred Brendel, Valeri Gergiev, Radu Lupu, Maria João Pires, Maurizio Pollini, Pinchas Zukerman, o bé el mateix Quartet Casals. Si bé hem d’acceptar que el Palau no serà mai la sala ideal per a l’audició de les obres que requereixen un gran aparell orquestral, hem de recordar que tenia una gran acústica molt adequada per a recitals, música de cambra i lied i una de les millors del món per a repertori clàssic amb cor i orquestra. Amb caràcter enunciatiu i no exhaustiu podem posar com a exemple de les mancances de la sala el deficient aïllament acústic interior i exterior, l’equipament insuficient de llums i so i la mancança d’instal·lacions per als músics darrere l’escenari o la inexistència de sales d’estudi, fet que obliga els artistes, en alguns casos, a anar a assajar a L’Auditori.

En el Palau de la Música del futur, és necessari que l’Orfeó Català recuperi els seus principis fundacionals, perquè no podem oblidar que Amadeu Vives i Lluís Millet el van crear perquè adquirís una excel·lència artística que el situés entre els millors del panorama musical internacional. L’Orfeó ha de despertar d’aquest malson i reassumir amb tot el sentit de la responsabilitat el seu paper de propietari del Palau.

El Consorci haurà de ser el garant de la transparència en la gestió dels fons públics i haurà de vetllar perquè el Palau sigui lliure acollidor de les iniciatives civils, filharmòniques i privades que sempre han estructurat la demanda musical a Barcelona. El nomenament d’un gestor de provada professionalitat i honestedat com Joan Llinares ha estat un encert, i no deixa de ser dolorós preguntar-se per què no s’havia fet abans.

La Fundació, que ha demostrat la seva capacitat en l’obtenció de recursos, haurà de cenyir-se prioritàriament als dos principis que justifiquen la seva existència: vetllar per l’excel·lència de l’Orfeó i les seves formacions associades i enllestir la remodelació de la sala. I una vegada coberts aquests objectius, i en el cas d’excedència de recursos, no seria més lògic que la Fundació, en lloc d’exercir de promotora de concerts, es dediqués a establir convenis amb les temporades i cicles ja existents i a potenciar-ne de nous?

Es diu que les crisis obren sempre noves oportunitats. Aprofitem, doncs, aquesta crisi del Palau per redreçar tota la vida musical de Barcelona. Recentment, un alt responsable institucional em confessava que tenia la sensació que la nostra vida musical s’ha instal·lat en la mediocritat. Jo no seria tan sever, però afirmo que no estem caminant cap a l’excel·lència i que hem entrat en una important crisi de públic. Des del 1980, any en què el Gran Teatre del Liceu rep la primera subvenció, les institucions públiques han fet inversions multimilionàries en les nostres infraestructures musicals: s’ha reconstruït el Liceu, s’ha remodelat el Palau i s’ha construït L’Auditori. Inversions de primera per acabar gaudint d’una vida musical de segona. Si no donem un cop de timó, ens podem trobar amb unes infraestructures de manteniment costosíssim cada vegada amb menys públic.

La música és un llenguatge abstracte i per tant universal que agermana i interconnecta ciutats i cultures. Si realment volem que Barcelona torni a ser un referent musical dintre d’aquesta xarxa universal, és imprescindible que, per una vegada, les nostres màximes autoritats assumeixin personalment la responsabilitat en el redisseny del mapa musical de la ciutat. Hem d’aconseguir que les orquestres i cors de les nostres institucions musicals tinguin l’excel·lència com a objectiu irrenunciable. Hem de potenciar la relació dels creadors amb aquestes institucions. Hem d’aprendre de la nostra història i veure que hem sabut assolir l’excel·lència quan els músics i els aficionats han estat els protagonistes.