El ‘pijos’ de nova generació

Per les seves “As” els coneixereu. I si a les as obertes de “Barsalona” hi afegiu els “AscoltA”, els “FAntàstic!” o els “No m’ho puc creurA…”, teniu molts números de poder identificar un pijo. Avui, em permetreu que parli d’aquest col·lectiu i que sigui centralista i el situï a la capital del país. No és perquè no n’hi hagi arreu del territori, però crec que és a Barcelona on n’hi ha la més alta concentració.

Els ‘pijos’ no són un fenomen modern. Fa anys i panys que existeixen. Santiago Rusiñol, en la seva obra de teatre Gente bien, ja en feia un bon retrat. És cert que hi havia barreja d’aristòcrates, polítics i gent de classe alta entre els seus personatges, i avui d’aristocràcia, poca. Les característiques que en destaca l’autor sí que es conserven: parlen català intercalant castellanismes o parlen castellà amb sintaxi catalana. Un nou tret del pijo del segle XXI és que en la seva dialèctica hi ha incorporat anglicismes. Poden ser gent de peles o nouvinguts però aquests darrers ho tenen força difícil, ja que, a més d’haver de fer esforços per ser-ho també n’han de fer per d’aparentar-ho i es troben una mica amb allò de la muller del Cèsar.

Per començar han de viure per damunt de la Diagonal, avinguda que, per a ells, és només una línia divisòria, no un lloc per anar-hi a passejar. Han de tenir, pel cap baix, dues residències fora de la ciutat, una a prop de pistes d’esquí, i una altra prop del mar. Això comporta tenir dos cotxes: un totterreny per a l’esbarjo i un d’utilitari per anar a buscar els nens quan surten de taekwondo o de ballet. També s’ha de comptar amb l’equip d’esquí i el de pesca submarina, la llanxa, les colònies de la mainada a un país de parla anglesa –perdó, les “estades lingüístiques”–, el gimnàs, que no serà mai el poliesportiu del barri, i moltes altres necessitats múltiples, variades i cares. Tot plegat és força estressant i és que la vida del pijo és molt, molt dura i, sovint, com passa amb els rics, ells també ploren.

Hi ha una cosa que els agrada molt: viatjar a Londres per veure musicals i passejar pel mercat reformat de Covent Garden. Potser és per la pel·lícula My Fair Lady, basada en l’obra teatral Pigmalió de Bernard Shaw, en què una noia de classe baixa, que treballa al voltant d’aquest mercat londinenc, vol ascendir en l’escala social. Esclar que la protagonista no es planteja ser pija, en té prou millorant la seva parla per poder despatxar en una floristeria. Però això li passa a la protagonista anglesa, perquè les aspiracions de la protagonista catalana en l’adaptació que va fer d’aquesta obra Joan Oliver (Pere IV), potser són unes altres. El pigmalió de casa nostra viu al carrer Ganduxer i, per tant, viu per sobre de la Diagonal. ¿No serà, doncs, que el que de veritat vol la nostra Roseta-Eliza xava és ser pija?

Ser pijo no està a l’abast de tothom. Una coneguda meva ha intentat fer-se’n, però no se n’ha sortit. Ha anat a les mateixes perruqueries unisex on van ells, ha comprat vestits a les seves botigues i ulleres per capbussar-se a Aiguablava. S’esforçà per pronunciar les as obertes, però no era el mateix. No assolí l’excel·lència del pijo, se li veia molt el seu tarannà de noia normal per més que ho volgués dissimular. I és que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

Molts pijos i pijes són fills o néts de franquistes, o dels progres autòctons “internacionalistes” que sempre van a favor del poder: el castellà, l’anglès, els diners, els endolls per grimpar a les empreses o als partits, més al PSC-PSOE i PP que no als d’obediència catalana. Els agafa urticària davant del fet nacional català. Són líquids. S’adapten com les serps al cau on s’amaguen.

Amb el Facebook es pot anar fent la viu-viu entre els pijos i seguir la veta escrivint comentaris semblants als seus, amb punts suspensius, signes d’admiració i d’interrogació a dojo i repetició de vocals en una mateixa paraula. Si ens apliquem en la nostra redacció internauta i escrivim frases com: “Hiiiiiii waaaapi!!!!!! El finde, una birreta??? Suposo que a full amb tant de curro!!!!! Ens mailegem, valeeee???”, aleshores, possiblement, podrem esdevenir un dels seus i això sí que serà una pijada!  

I al final, amb els anys, esdevenen ridículs, i la vida i la història de la seva impersonal trajectòria, sempre passa factura. Sempre són ombres d’altri.