No som gaire res

Deia Josep Pla que el llenguado s’estava extingint i que, per dissimular-ho, als restaurants planxaven els peixos. En català també hi ha paraules que gairebé s’han extingit però que continuen apareixent als mitjans, als llibres i als films doblats, perquè uns professionals de la llengua planxen els textos.

Si una pandèmia selectiva ataqués l’exèrcit d’assessors i lingüistes del país, entre els danys col·laterals, veuríem com la roba que abans s’eixugava ara s’asseca, que els herois més atrevits ja no gosen ni es veuen amb cor de fer res i que quan els nens fan l’aniversari ningú els diu per molts anys, sinó un sec i expeditiu felicitats. I el pitjor seria que a ningú li faria res.

Entre aquests damnificats em vull fixar avui en el modest gaire: precís en el matís, però tan poca cosa que té les de perdre entre el sobrat massa i l’omnipresent molt. I així, quan el metge argentí del CAP ens diu amb català porteny “No mengi molt”, ja no sabem si no menjar gaire i tenir sempre un budell buit o no menjar massa però treure el ventre de pena.

Quan una paraula es perd, no en perdem només els sons i el significat; també la seva relació amb tots els altres mots. El forat que deixa somou tot el sistema, de manera que, sense gaire, res, en català, ja no vol dir ben bé el mateix.

No és estrany, doncs, que els seus amics íntims mai, gens i res, que mai havien sigut gaire positius, ara comencin a no tenir-les totes. Res es podria sentir més fort, amb el cosí de Zumosol nada ajudant-lo a abusar de gens. Però sap que està perdent la seva part més positiva; “en sabeu res?”, demana insistent.

Gens, ja prou intimidat per res, no gosa fer preguntes ni posar condicions; i mai viu en un profund desconcert des que un anunci de Suzuki, emès repetitivament per la ràdio nacional de Catalunya, animava la gent amb carnet de cotxe a comprar-se una 125 tot dient-los: “Si mai heu portat moto, us oferim un curset gratuït”. Quan tot fa pensar que el curset faria més profit als que no n’haguessin portat mai.

Però els damnificats no s’acaben aquí. Ho acaba sent qualsevol text que no hagi llimat aquelles arestes que fan impossible traduir-lo al castellà sense perdre’n l’essència. “M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò”, diu el poema de Carner de la prova de selectivitat. I el de la tercera fila xiuxiueja al veí: “Saps què vol dir gaire?”.