Els cabells d'Olga Lanau

Abans que res, deixin-me jurar que trobo molt bonics i atrevits els cabells d’Olga Lanau, que són una mica vermells, una mica rossos i una mica negres. M’hi vaig fixar durant la seva compareixença al Parlament per parlar del terrible foc d’Horta de Sant Joan. De fet em vaig fixar més en els cabells d’Olga Lanau que en el que deia Olga Lanau, perquè tota l’estona em semblaven uns cabells massa divertits en aquell context tan desgraciat.

Que quedi clar que, posats a triar, preferiria mil vegades dur els cabells d’Olga Lanau que els de Magda Oranich. Però jo no em dedico a la política, sinó a l’entreteniment. Per això, si em vaga, em puc tallar els cabells com si acabés de sortir del frenopàtic. En canvi, si em dediqués a la política no duria els texans estripats que duc, perquè si em dediqués a la política un dia hauria de donar el condol a la dona d’un bomber mort.

No és que m’agradin els polítics (de tots dos sexes) que van tan repentinats, encorbatats, crepats i clenxinats. Però em semblen més capaços de llevar-se a les sis del matí que els polítics (també de tots dos sexes) que duen rastes, cabells de coloraines, mitges de ratlles horitzontals, Botox, silicona, vestits inspirats en la bruixa de la Blancaneu, arracades en forma de cafetera o tot alhora.

Un vespre prenia mojitos al desaparegut bar Soikos, del passatge Marimon, de Barcelona. Per la tele va sortir la María Teresa Fernández de la Vega. Duia una (diguem-ne atrevida) capa morada. No sentíem el que deia perquè la tele no tenia volum. Només la vèiem. Un dels parroquians del bar es va mirar aquella capa llampant i va exclamar, com si fos ella la que parlés: “Terrícoles... Venim de l’espai exterior per envair-vos!”. Tothom va riure. Em sembla que la dona, en realitat, parlava d’alguna cosa relacionada amb la lluita contra ETA.