La degradació de Barcelona

Les imatges ensenyant a tot color les pràctiques sexuals perpetrades contra els porxos de la Boqueria, d’una manera animal de tan primitiva, són d’una contundència inapel·lable. Feia mesos, l’AVUI havia descobert que el carrer Petritxol també era un prostíbul a cel obert, i ho sabien i ho deien els veïns. Silenci: l’Ajuntament devia decidir que, com a les duanes, no tenia res a declarar. L’altre dia l’AVUI la tornava a encertar: Cutrelona resumia tres pàgines d’arguments i una conclusió. Barcelona calcuteja i no tan sols per la xafogor. La conjunció d’inseguretat (menor però insidiosa), brutícia extrema, mendicants, prostitució estentòria, turisme desbridat, borratxeres i vòmits, llauners i altres vividors, en fi, tot el que cíclicament s’intenta expulsar del carrer i que cíclicament hi torna, porta la ciutat a una degradació insostenible.

Ara fa uns anys, cap al final del mandat de Joan Clos a l’alcaldia, es va produir una degradació semblant, potser amb uns altres accents, però equivalent en la sensació que la ciutat havia perdut el nord, i va ser un altre diari qui va posar el tema en portada. De fet, l’efecte Calcuta portava setmanes, si no mesos, arrossegant-se. Recordo que cada dia baixava del metro a la Rambla i caminava cap a l’Ajuntament esquivant cossos adormits –persones i gossos– i restes d’ignotes festes al llarg del carrer Ferran. La sensació era ben bé suburbial, però d’un suburbi tercermundista en un món en decadència, el tipus de ciutat que ningú governa i on les peces sobrants del sistema van caient on poden i com poden i s’instal·len en aquest espai de ningú que és el carrer quan es degrada.

D’aquest tema, a l’Ajuntament no se’n podia parlar. A l’alcalde no se li donen males notícies, era la consigna. Però va sortir la foto grossa a portada i tot va ser posar-se a córrer. I Joan Clos va nomenar Jordi Hereu, un regidor espavilat i eficaç, que acabava d’inaugurar amb èxit l’Àrea Verda, com a delegat de crisi per reconduir el tema, un càrrec transversal, que diríem ara, que tant tocava seguretat com neteja –es va implementar una partida especial per netejar més vegades– o serveis socials. I Clos es va treure de la màniga l’ordenança de civisme i alguns, escèptics, vam pensar que no funcionaria perquè, qui hi havia al carrer per fer-la complir? Dins de l’Ajuntament hi va haver discrepància: la llibertat no es regula, van dir els progres més progres, sense entendre que l’Ajuntament és per definició l’àrbitre de l’espai públic precisament per fer que aquest espai sigui de tothom.

Ara hi tornem a ser, perquè l’ordenança no és cap panacea. Segons com, és bla-bla-bla: obre una oficina per reinserir laboralment les prostitutes, com si les màfies fossin llegenda! Ara el carrer torna a ser l’espai residual on tot s’hi val: és part de la gràcia que ven la ciutat. Fa mesos que els veïns de Ciutat Vella adverteixen que la cosa va malament; que demanen més control, més ciutat i menys Calcuta, i mesos que l’Ajuntament s’amaga i calla. Avui, per la Boqueria, s’hi passegen polis vestits d’anar a la guerra, o sigui que sí, que alguna cosa s’hi podia fer, i l’Ajuntament al·lega la poca col·laboració institucional i, encara més, diu que es reunirà amb els veïns. Un titular val per mil pancartes? ¿L’Ajuntament estava pensant que qui setmana passa estiu empeny, el turisme marxa i tot torna a la mitjana d’ordre habitual? Les processons sempre continuen avançant sota la pell dels carrers.

Diu la veu popular: l’Ajuntament propicia aquest model de ciutat. No és això: més aviat fa temps que l’Ajuntament no té cap model. Ho vol tot. La potent ciutat cosmopolita de Maragall i la ciutat del coneixement de Joan Clos; la ciutat de la disbauxa dels vols low cost i la ciutat del drama de la crisi, on, per cert, els joves encara esperen els pisos sortejats fa dos anys. Tot això va fent alhora, en la seva pròpia rutina, i en surt un còctel d’èxit i fracàs. No hi ha la construcció definida d’un model, sinó camins contradictoris que avancen al seu aire. Calen decisions, però. O s’opta pel turista espitregat –busqueu una panxa peluda al centre de Madrid: no n’hi ha cap!– o s’opta pel creuer de luxe, perquè les dues coses no pot ser. El cardiòleg o el pispa. El bar sofis o el llauner. El 22@ o el sexe a la Boqueria. Alts executius o captaires romaneses de dits llargs.

Però el que de debò s’ha trencat és la relació entre Ajuntament i veïns. Precisament aquesta setmana de tocar fons va ser la del nomenament dels nous gestors de barri –uns barris que va deixar fixats Joan Clos, per cert–, per burocràcia que no quedi, que han de fer d’enllaç entre els districtes i les entitats. Que no parlaven, potser, els districtes i les entitats? A què es dediquen, els centenars de persones que hi treballen, als districtes, i que s’han multiplicat els dos últims anys? Qui escoltava fa dos dies les entitats del Raval, que estan fent mans i mànigues per salvar la convivència en el barri? Sí que l’Ajuntament ha d’escoltar els veïns, bastant més del que són escoltats avui, però no ens enganyéssim: el govern de la ciutat correspon al senyor alcalde i la companyia. I governar vol dir tenir al cap un model i construir-lo, i pentinar-li les vores per esborrar tot allò que no s’adiu amb el model, i buscar solucions per resoldre els problemes fins i tot quan estan enquistats. Quant temps fa que ens prometen el guàrdia urbà de barri? Tres mandats?

Hereu és un alcalde molt menys polític que els seus antecessors, potser perquè el model de ciutat es va esllanguint i l’alcalde no és capaç de posar sobre la taula idees de força. Hereu està més en sintonia amb la manera de fer que el PSC voldria instaurar a tot arreu: la gestió seca, sense debat ideològic, nacional o de futur. Gestió. Però de la mateixa manera que el senyor Montilla no pot esquivar el debat nacional, el senyor Hereu no pot amagar la realitat: la ciutat avança desbridada. Barcelona ha arribat a un atzucac fet a mitges d’autocomplaença –la ciutat funciona i enamora– i de desorientació, la cruïlla exacta on s’ha de començar a pensar i discernir. És una crisi de qualitat, de confiança, de gestió i de política. Gairebé diria que és una crisi d’identitat. I greu, perquè tampoc l’oposició ha sortit amb determinació a presentar-nos la ciutat coherent que ens voldran vendre abans de les pròximes eleccions. I, per descomptat, tampoc van denunciar la situació abans que els diaris en parlessin.