Per què Pequín i Viella i no Beijing i Vielha

Els topònims van associats íntimament a la identitat i són, per tant, objecte d’apassionat debat. A més, els avatars polítics els afecten i els mitjans han d’establir criteris clars si no volen caure en un ús caòtic. De sobte, un país que es deia Birmània decideix dir-se Myanmar, i televisions, ràdios i diaris vacil·len entre Birmània i Myanmar desconcertant oients i lectors. Més desconcert van provocar encara els Jocs de Pequín, amb la forma Beijing 2008 apareixent en tota mena de logos i cartells publicitaris.

Durant molts segles, en anglès la capital de la Xina s’escrivia Peking. Fa uns anys, però, els grans mitjans britànics, per raons que encara avui són motiu de polèmica, van canviar a Beijing, mimetitzant l’adopció oficial, per part del govern xinès, del Pinyin com a sistema de transcripció a l’alfabet llatí. Fent això, l’anglès va prioritzar el seu rol de llengua franca internacional i es va separar de les altres llengües de cultura, que van mantenir les formes pròpies: Pekín (castellà), Pékin (francès), Pechino (italià), Pequim (portuguès). Com ho fa el català quan escriu Pequín.

De la forma que rep en cada llengua un mateix topònim se’n diu exònim. Tenen exònims els països o ciutats prou importants per a una llengua perquè amb els anys hagi creat una manera pròpia d’anomenar-los, adaptada a la seva fonètica i ortografia. Tenen exònim, per a nosaltres, London i Edinburgh, en diem Londres i Edimburg, però no en tenen Southampton i Glasgow.

Un exònim no es pot crear ad hoc; ha de ser el fruit de la tradició. El franquisme, amb voluntat de genocidi lingüístic, va inventar topònims com San Baudilio (Sant Boi) i Pueblo Seco (Poble-sec), que la democràcia ha eliminat. Però l’excés de mala consciència va portar molts mitjans castellans a canviar també Lérida i Gerona per Lleida i Girona, quan és evident que en aquest cas es tractava d’exònims tan legítims i arrelats com els nostres Conca i Saragossa.

Tenint exònims, tan absurd és que els castellans hagin de pronunciar Girona amb un so inicial que no tenen, com que els catalans haguéssim de fer el mateix dient Zaragoza. Sovint penso que la raó de fons, més que el respecte pel català, és la incapacitat d’Espanya per acceptar que el nom oficial no és un nom castellà. I crec que nosaltres no hauríem de cometre el mateix error canviant els nostres exònims de la Vall d’Aran, com Viella, per formes araneses, per més oficials que siguin.