Dignament, sí! Però...

Dotze diaris catalans van marcar ahir el punt mínim que pot aguantar la dignitat d’aquest país. Amb un editorial que cal celebrar. Contra la intervenció d’un paratribunal que mereix menys crèdit que la pesseta a la Borsa de Nova York. I cal celebrar-lo perquè sorprèn la reivindicació i el to en alguns dels rotatius que el van subscriure i publicar. Molt per sobre de les seves possibilitats i de la seva línia habitual.

Molt per sobre de l’ambició nacional que els ha definits en els darrers anys i, en algun cas, en les darreres dècades. Hem avançat, senyors. Enhorabona! L’editorial conjunt marcarà a partir d’ara el mínim a què pot aspirar la societat civil catalana. Des del Col·legi de Metges fins a la Borsa de Barcelona. Els més tebis –incloent-hi l’entitat financera que estructura la gran economia a Catalunya– ja saben la referència mitjana per sota la qual no convé situar-se. Els més reticents callaran.

A Madrid avui faran esclatar tot de mascletades. ¿Però no havíem quedat, senyors de l’imperi, que l’estètica només ens perdia als levantinos? Si bramen, que bramen, bon senyal. Ara, dit tot això, arriba el però. I el però és que l’editorial pactat d’ahir és de mínims. Perquè consagra un Estatut retallat a Madrid com la gran aspiració nacional de Catalunya. Com la pedra angular de l’encaix entre el país i l’Estat. Una aspiració de l’alçada d’una gatera.