Rumors o conviccions?

Aquesta setmana els principals valors de les borses espanyoles han patit una forta sotragada. El president del govern la va atribuir als “rumors”. Brames que haurien fet córrer interessos pretesament especulatius per traure’n un profit immediat. José Luis Rodríguez Zapatero va sortir al faristol europeu per criticar aquestes maniobres i per proclamar que és “un deliri” que Espanya necessiti aviat, com Grècia, una forta aportació de la Unió Europea per fer front al pagament del seu deute públic. El problema –el problema per a Espanya– és que, si la teoria del rumor era certa, les paraules de Zapatero no van convèncer ningú. Perquè els que podrien canviar d’actitud sentint-lo no se’l creuen. Fa molt de temps que no n’esperen res, perquè saben que el president espanyol parla molt i no es mou. L’endemà José Luis Rodríguez Zapatero es va reunir amb el cap de l’oposició, Mariano Rajoy, i va confirmar la impressió dels descreguts. No en va sortir res, d’aquella reunió. No podia sortir-ne res. Però ni tan sols calia, perquè el que necessita la imatge exterior de l’economia espanyola són decisions, conseqüència d’un liderat fort i creïble. I Zapatero ja fa anys que ha demostrat que ell és incapaç de prendre’n cap. Hi ha una prevenció, una por que l’immobilitzen. La por al desgast polític, a la reacció d’una opinió pública discrepant amb qualsevol decisió que pogués prendre. Aquest és el mal de José Luis Rodríguez Zapatero i ara mateix és el mal d’Espanya.

Dit tot això, el problema és encara més greu. Si només es tractés de rumors i l’economia espanyola fos prou solvent per aguantar les incapacitats de qui ha de prendre decisions, n’hi hauria per preocupar-se’n, però no per alarmar-se. El problema és que no es tractava només de rumors. Els que han fet baixar aquesta setmana la borsa espanyola no han estat els especuladors, sinó inversors internacionals dignes de tot crèdit i difícils d’enganyar. Inversors que han començat a perdre, de manera gradual però decidida, la confiança en la capacitat de reacció de l’economia espanyola i de les seves principals empreses. Inversors que han arribat a la conclusió que les principals empreses financeres espanyoles –no només les caixes d’estalvis– no reconeixen públicament tot el mal que pateixen, perquè depenen d’uns actius immobiliaris que ja no tenen el valor que els atribueixen i d’un índex de morositat molt més important del que s’atreveixen a confessar.

El problema és que el nivell d’endeutament públic espanyol encara no és temible, però sí que ho comença a ser el dèficit que el nodreix i, sobretot, encara ho és molt més la incapacitat declarada de José Luis Rodríguez Zapatero per reconduir-lo a uns límits assumibles. El president del govern espanyol continua defensant la mateixa estratègia contra la crisi: mantenir o augmentar les ajudes i els subsidis, i anunciar de manera reiterada l’aparició de brots verds. La mania clorofíl·lica de Zapatero s’ha guanyat una ironia vidriòlica. Per molt que hi hagi algun repunt en la destrucció de llocs de treball, tothom és conscient que no se’n crearan de nous mentre el PIB espanyol no superi els dos punts anuals de creixement. No és el cas ni ho serà en molt de temps. Les caixes d’estalvis, el Banc d’Espanya i tota mena d’instàncies internacionals de prestigi demanen al govern espanyol un triple front de mesures: la reforma del mercat laboral –és a dir, clar i ras, l’abaratiment dels acomiadaments i la millora de les condicions dels empresaris–, la reforma del mercat financer i el control del dèficit públic. Zapatero només ha contestat prenent algunes decisions de reducció de despesa anecdòtiques i intranscendents. Algú amb un sentit torturat de l’humor podria arribar a prendre-se-les com una broma. Per tant, no es tracta de rumors especulatius, sinó d’una convicció amb prou de fonament per ser tinguda en compte i per provocar les reaccions que el mercat borsari espanyol ha hagut de suportar aquesta setmana. Hi ha una profunda desconfiança en la gestió del govern espanyol actual. Una desconfiança que va encara més enllà perquè cap observador internacional pot arribar a la conclusió que el mal espanyol té una solució estrictament electoral. José Luis Rodríguez Zapatero i el PSOE estan portant Espanya cap al desastre però ni Mariano Rajoy ni el Partit Popular tenen prou consistència per constituir-se en alternativa creïble.

Potser l’única solució que podria suscitar alguna reacció seria un clam social qualitatiu. En lloc d’esperar el miracle del govern o de l’oposició, les instàncies econòmiques, empresarials i socials més significatives haurien de pressionar amb contundència els denominats agents polítics senzillament perquè es moguessin. Si el mal espanyol té algun aspecte positiu, és que se’n coneixen les causes i també els possibles remeis. Aquestes solucions impliquen necessàriament molt de sacrifici. S’han de sacrificar els empresaris, els treballadors i els funcionaris. La gran paradoxa és que han de ser ells els que acabin exigint al govern que els faci patir ara una mica per no patir moltíssim en un futur que cada vegada sembla més immediat. La gran pena és que no es pot comptar amb els sindicats espanyols, unes instàncies que només són capaces de defensar privilegis que ningú pot garantir ja.