Opinió

Ull de peix

Oblidats nostres

No es pot avançar cap al futur sense repenjar-se en el passat

Em pregunto sovint què passa amb la nostra memòria; potser les malvestats que hem sofert ens han condicionat els bancs de memòria que els pobles tenen normalment. Penso en la gent del món de la cultura. N'hi ha molts que, en punt moren, són oblidats i silenciats com si mai haguessin existit, fins i tot quan han estat creadors mimats per la crítica.

Com ara la Maria Aurèlia Capmany, que va exercir una notable influència en la societat catalana: va ser entrevistada per Televisió Espanyola, va assistir a un gran nombre de congressos i va opinar en diferents mitjans amb gran impacte social. Però ja ningú no en diu res. Ni una paraula. El mateix ha passat amb Miquel Àngel Riera, el prodigiós escriptor mallorquí que va enlluernar la crítica i que, en poc temps, va guanyar un munt de premis. Però ara l'ha engolit el silenci. I què em dieu de Baltasar Porcel? Malgrat que bona part de la seva vida va ser un escriptor antipàtic però respectat, els darrers deu o quinze anys va robar el cor de la crítica més llepafils (les lloances foren còsmiques) i dels lectors; va esdevenir el paradigma del bon escriptor en llengua catalana. Doncs ara no el citen ni els seus lloadors més entusiastes.

És cert que Maria Àngels Anglada o Montserrat Roig encara són recordades, però això ha estat gràcies als animosos creadors de premis o d'espais de la ciutat amb el seu nom; la seva obra és poc llegida.

Més alarmant és el cas de les dues persones més notables i influents que hem tingut en els darrers cent anys: Josep Pla i Joan Fuster. Sí, són recordats i llegits a les escoles i me'n congratulo. Però què passa amb la seva difusió internacional? Tot i la notable tasca de la Fundació Josep Pla, que jo sàpiga, continuen escassament traduïts. I no em refereixo als seus escrits polítics, que els nostres provincians troben massa locals, sinó als seus poderosos, intel·ligentíssims assaigs. ¿L'Institut Ramon Llull mai no s'ha pres seriosament la idea de difondre aquests monstres de la literatura catalana?

¿Com volem que Espanya respecti la nostra memòria si nosaltres no ho fem? No es pot avançar cap al futur sense repenjar-se en el passat. Si hem perdut la memòria, almenys recordem el que és memorable!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.