Opinió

Demagògia vírica

Em neguiteja aquest corrent de demagògia sense fronteres que va marcant els límits de la vida social i política de la nostra Pell de Brau. El segle passat, un dels segles més bèsties de la història –el de la mort i la destrucció de les persones científicament programades, com ens explicava Norbert Bilbeny– va covar el virus de la demagògia, amb apòstols tan poderosos com Mussolini, com Stalin, com Perón o com Franco. La demagògia és sempre regressiva, recolza en una simplificació del llenguatge: en lloc de raonaments o de dubtes, imposa dogmes, eslògans, amenaces; anatematitza el dubte, la dialèctica, el debat honest, la complexitat, el lliure albir, el “sí, però...” o el “no n'estic del tot segur: hauríem d'informar-nos millor, d'escoltar punts de vista alternatius”.

Els demagogs ens consideren cretins, si no els obeïm. Practiquen la demagògia éssers que considero nefastos, com ara Berlusconi, Aznar i hereus, Julio Anguita i derivats, Hugo Chávez, Pepiño Blanco o una Alícia a la catalana que no té, ai las!, res a veure amb la de Lewis Carroll. Ep! Sense parlar dels grans fabricadors de fums demagògics, de pretesa inspiració divina, com Benet XVI o un Rouco Varela que perboca insults denigrants contra qui no pensa com l'Església catòlica, pels carrers i places del Madrid de la Residencia de Estudiantes, amb missatges massa semblants als del catalaníssim (de la Riba) cardenal Enric Gomà, promotor i autor de la Carta colectiva del episcopado español, de 1937, que no va signar el també cardenal català, que va morir a l'exili el 1943, Vidal i Barraquer. Quan el darrer cap de setmana sentia Rouco Varela, recordava aquelles paraules del cardenal Gomà, de fa més de setanta anys, amb dring gairebé idèntic: “Fuera de la Iglesia las sociedades fluctúan entre la tiranía y la demagogia. Por eso nos produce santa indignación la saña con que un Estado, que se llama democrático, arremete con sus poderosos recursos contra la Iglesia, y nos hace sangrar el corazón la vesanía de estos demócratas. (...) Tratándose de España, no puede prescindirse de la religión como factor de patria, porque ella, la religión cristiana, ha sido como la fragua y el crisol en que se ha fundido el espíritu nacional”. Ara em queda clar que els dels alts tribunals espanyols han begut a galet en les fonts de la demagògia reduccionista i que no passarien la revàlida si algú els preguntés què vol dir el mot nació. Ni ells ni José Bono. Ah! I bon any!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.