Funeral a Tiana

Dimecres al vespre ens vam reunir a Tiana per assistir al funeral de la mare de Josep Cuní. A l'església parroquial no s'hi cabia. Entre gent del poble amiga de la família hi havia la majoria de col·laboradors del programa que Cuní fa els matins per TV3, amb la qual cosa el cens de directius de l'emissora, periodistes i gent de qualitat de Catalunya com ara filòsofs, científics, lletrats, economistes o professors universitaris era molt complet. Hi havia també presències de vara alta, com Joana Ortega, vicepresidenta del govern; Josep-Lluís Carod, antecessor seu en el càrrec; Francesc Homs, cap del gabinet de presidència d'Artur Mas; Ferran Mascarell, conseller de Cultura; José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, o Sandro Rosell, president del Barça. Menys el rei i el mateix Artur Mas, va semblar que hi eren tots. Cuní té molt poder de convocatòria i de tot.

La majoria, naturalment, no havíem conegut Antònia Llaudet, la mare d'en Josep Cuní i dels seus germans. La nostra presència era, doncs, un acte de suport i companyia a l'amic i col·lega, però també alguna cosa més. Algú potser pensarà que aquesta “cosa més” inclou, per part dels polítics assistents, una manera de congraciar-se, de quedar bé, de prendre precaucions interessades amb el periodista que un dia o altre els agafarà amb les seves mans, se'ls posarà a la falda i els collarà amb una entrevista d'aquelles que Cuní sap fer quan els atrapa mig adormits de bon matí i ell està fresc com una rosa i informat de tot perquè s'ha llevat cinc hores bans. Els polítics, però, no baden ni jeuen a la palla i saben que tant si van a funeral com si un altre dia obsequien Cuní amb una capsa de bombons o amb una ampolla de Moët & Chandon seran igualment collats. Quin un, en Cuní.

Jo penso que l'assistència a funerals com el de l'altre dia és una molt catalana manera d'homenatjar els vius que trobem que s'ho mereixen, en aquest cas en Josep Cuní. Es poden fer homenatges sense un fet luctuós pel mig, però llavors es tracta d'organitzar un sopar o una festa i ja se sap que aquestes coses tenen un preu i volen molta intendència i molts encreuaments d'agendes, i que al final sempre acaba passant que t'oblides d'aquell o d'aquell altre o simplement no convides a segons qui perquè no és de la teva corda. Davant un funeral totes les agendes queden alterades i es mobilitza tothom a la vegada en un únic punt. Un cop a lloc, les paraules sobren, cosa molt agraïda per aquest poble de lacònics refractaris al ditirambe, a la felicitació i a pecar per excés. N'hi ha prou amb la presència, amb el cop a l'esquena, amb l'abraçada o amb el petó. L'Església catòlica ho té molt ben entès: convoca a un sopar i l'oficiant fa el discurs per delegació de tots els presents.

Cuní es va posar al micròfon. Primer per llegir l'epístola, que contenia aquella interrogació que diu “oh, mort, on és la teva victòria?”, i que en aquest cas és de sant Pau però que podria ser d'un personatge de shakespearià turmentat pel silenci de Déu. Al final, va parlar de la seva mare. Va dir que era una dona valenta i treballadora, i que no feia soroll...

Tiana, el poble maresmenc de la família Cuní, té tot el soroll i tot el silenci d'aquest país i d'aquest món. En el seu terme municipal hi ha la cartoixa de Montalegre, lloc on uns monjos viuen en vot de silenci absolut i rigorós. Sota la muntanya on el monestir i Tiana estan enfilats és visible la gran conurbació de Catalunya: Badalona, Sant Adrià, Santa Coloma i Barcelona, amb totes les seves llums de nit i el soroll tot el dia. Ja veuen on va néixer l'home que al cap del matí ha dit més paraules: en el punt on conflueixen el no soroll maternal i ambiental de Tiana i la remor de mig país. Un dia Cuní va anar a la terra baixa dient-se jo posaré ordre a la informació i la xerrameca que genera el cafarnaüm que veig des del balcó de casa, i li ho agraïm.