Mussolini a Jerusalem
“El nacionalisme àrab dels anys trenta va ser el primer moviment important a adherir-se a l'Alemanya nacionalsocialista”
La polèmica pel contracte de patrocini entre el Barça i la Qatar Foundation ha tingut la virtut de tornar a posar al descobert la connexió històrica entre el nazisme i un sector de la resistència àrab contra Israel. Com sabran, aquesta fundació empara el teòleg Yusuf al-Qaradawi, el qual assegura que “Hitler va ser un càstig diví per als jueus”. És un bon moment, doncs, per aprofundir una mica en aquesta relació històrica, sobretot per desmuntar la cantarella habitual que compara els israelians amb els nazis, quan més aviat és a l'inrevés.
El nacionalisme àrab dels anys trenta va ser el primer moviment important a adherir-se a l'Alemanya nacionalsocialista, que va rebre la nova entesa amb els braços oberts. L'interès era mutu: els àrabs buscaven un aliat fort per desempallegar-se del colonialisme britànic i els alemanys necessitaven un aliat a l'Orient Mitjà per accedir als jaciments petroliers. Per això, el III Reich va adobar aquesta relació convidant delegacions àrabs a les trobades anuals de Nuremberg i afalagant els nous socis. A més, les teories antisemites eren compartides per alemanys i àrabs, fet que estrenyia més els lligams entre els nous amics.
El gran muftí de Jerusalem, Muhammad Amin al-Husayni, va encarnar com ningú aquesta assumpció dels preceptes nazis. Exiliat a Berlín, va treballar estretament amb Hitler en la creació de forces militars musulmanes als Balcans i en l'extermini de jueus romanesos, croats o búlgars. A més, a través de Ràdio Berlín va animar els àrabs a “matar tots els jueus a l'abast”. Per fer-se una idea del grau de col·laboració entre els alemanys i els seus aliats àrabs, només cal rellegir algunes frases del telegrama que Heinrich Himmler, comandant en cap de les Schutzstaffel (SS), va enviar al gran muftí el 2 de novembre del 1943. El jerarca nazi diu literalment: “És en el reconeixement d'aquest enemic i de la lluita comuna en contra que hi ha els sòlids fonaments de l'aliança natural entre la Gran Alemanya Nacional-Socialista i els musulmans amants de la llibertat arreu del món”. I rebla: “Amb aquest esperit, en l'aniversari de la infame Declaració Balfour, us envio els meus sentiments més profunds i els desitjos d'una exitosa consecució de la vostra lluita fins a la victòria final”.
Per les mateixes raons que el seu col·lega i aliat Adolf Hitler, Mussolini també tenia grans simpaties pels àrabs i volia evitar l'establiment d'una llar nacional jueva a Palestina. Tot i així, els seus mètodes no eren tan brutals. Com a mostra de bona voluntat, l'any 1938 Il Duce va fer un regal d'excepció durant les obres de restauració de la mesquita d'Al-Aqsa, situada al Mont del Temple o Esplanada de les Mesquites. Mussolini hi va fer enviar unes fabuloses columnes de marbre de Carrara, que encara avui sostenen tota l'estructura. Per desgràcia, la mesquita té prohibida l'entrada als no musulmans, de manera que són pocs els europeus que les han pogut admirar.
Deixem el passat i tornem al present. Aquest fil conductor no s'ha dissolt mai i continua vigent, com deia al principi de l'article. Per exemple, recentment el diputat de Hamas Yunis Al-Astal va negar l'Holocaust i es va queixar que aquesta tragèdia consti en el currículum escolar dels centres tutelats per l'ONU a la franja de Gaza. Tant aquest integrista com al-Qadarawi tenen prohibida l'entrada al Regne Unit, que no només és la democràcia més antiga del món, sinó també el país que va parar els peus a Adolf Hitler.
