PLAÇA MAJOR
Fred càlid
Ara fa il·lusió de veure com tot torna a florir a la primavera, però a vegades només desitges que el fred càlid de l'hivern encara fos aquí
La setmana passada vam sortir de l'enterrament del meu tiet i vam córrer cap a l'hospital perquè havia nascut una neboda. La desolació es va aiguabarrejar amb les llàgrimes d'alegria i amb la primera gran ploguda de la primavera. La sala es va fer petita i els discursos van ser molt emotius. El part va durar poc més d'una hora. El tiet és mort. Després del part, la mare es trobava bé. No volia patir i va preferir deixar de lluitar abans que el càncer el convertís en un invàlid. Per culpa de la maleïda obsessió d'anar a fer les Amèriques, no li vaig poder dir adéu. La neboda pesava tres quilos quatre-cents grams i fa la mateixa cara que el seu pare.
Però tota la literatura sobre el desarrelament i l'enyorança de l'emigrant és, per dir-ho com Althusser, consciència melodramàtica: és una representació falsa d'una situació real. Els emigrants tenim una relació d'indiferència amb el nou país. Només ens interessa fer-hi diners. Fem veure que enyorem la terra natal, però això també ens serveix per treure'n profit econòmic. Si ets un bon representant de la teva cultura, la gent s'interessa pels teus costums, et demanen que expliquis la teva història i et fan entrevistes. La televisió i els diaris fan grans quantitats de diners retratant el sofriment de la immigració com una cosa èpica. Però ja no hi ha èpica i ja no hi ha Amèriques per descobrir. L'única cosa que hi ha són els moviments de capital que desplacen constantment la força de treball per desarticular el poder de negociació dels treballadors.
A l'hivern, un dels moments més gloriosos de cada setmana és el diumenge al migdia, quan la meva dona i jo cuinem un entrecot al foc a terra. Fem força caliu perquè l'entrecot es cogui ràpid. Ens el mengem amb flocs d'una sal de Suècia, pebre acabat de moldre i un raig d'oli d'oliva de l'Alguer.
Mai no hauríem dit que un foc a terra donés tanta satisfacció. Cada vegada que entre setmana veiem un tronc o una branca a terra no ens podem estar d'agafar-los pel foc del diumenge, com un parell de parracaires. Ara fa il·lusió de veure com tot torna a florir a la primavera, però a vegades només desitges que el fred càlid de l'hivern encara fos aquí.
