L'estil i la mirada

Avui fa trenta anys que va morir Josep Pla. Em penso que, a hores d'ara, llunyans com són les polèmiques i els retrets, la seva figura és acceptada per tothom (quasi tothom) com un pilar indiscutible de la literatura catalana. La seva obra, en aquests trenta anys, ha evolucionat de l'anècdota a la categoria; hem deixat de banda la figura singular de l'última època i ens hem fixat en el que compta, en la lletra escrita. Hi ha hagut actes d'homenatge, simposis, obres de teatre, reconeixements. Ara ha arribat el moment d'enlairar encara més el seu llegat amb una contribució intel·lectual que ha de vetllar per una fixació entenimentada i científica de la seva producció. Per això, molt probablement, la millor notícia d'aquest aniversari és la recent creació de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, una iniciativa de la mateixa UdG, del Grup 62, dels hereus i de la fundació que du el nom de l'escriptor. La feina ha de consistir a construir un corpus definitiu, a efectuar una tria sistemàtica de la magna creació, a oferir criteris per entendre, fins al fons, la relació entre la vida i la literatura.

Tots plegats hi estan implicats (amb el treball filològic, amb noves interpretacions que fugen dels tòpics, amb la promoció de Pla a l'estranger) i tots plegats, conscients de la transcendència del que tenen entre mans, pensen que la repercussió de l'obra de Pla mereix un tractament científic sense excuses, radical, per tal que els futurs lectors en gaudeixin per damunt de les modes i les circumstàncies.

Avui fa trenta anys de la mort de Pla. En un dia com aquest, és bo tornar-lo a llegir, entrar en la seva recreació del món, entendre que ens va oferir, gràcies a la seva “diabòlica mania d'escriure”, no pas un manual de comportament sinó una reflexió intensa sobre l'ànima humana. A partir de la sàvia combinació de l'estil i la mirada. Els únics secrets que té la literatura de debò. Plantar-se davant del món i explicar-lo. I explicar-nos a nosaltres mateixos a través de la paraula.