AMB AQUELLA ALEGRIA
Me'n recordo
Deia que voldria oblidar segons què, però no goso dir-ho gaire alt
Voldria oblidar cadascun dels dies en què
he pensat que se'm trencava la vida. Però
la memòria, traïdora, va a la seva i m'hi fa retornar de tant en tant. Millor: són ben coneguts els perills de l'amnèsia, individual i col·lectiva. No sé si som el que mengem, com sosté convençuda la meva amiga macrobiòtica, però segur que som el que recordem.
Fer-se gran és perdre futur i guanyar records. (En un altre sentit, fer-se gran és aprendre a dissimular. Als trenta i als quaranta i als setanta, i als cent vint si hi arribéssim, continuem sense entendre ni la meitat de la pel·lícula, però ens toca fingir que som rates
de filmoteca. Ens reparteixen el paper de persones madures, i com a tals assenyades,
però la disfressa ens va baldera.)
Deia que voldria oblidar segons què, però no goso dir-ho gaire alt: fins i tot els mals records formen part del jo que sóc ara. Estic prou reconciliada amb la meva biografia, potser perquè és tot el que tinc. La maduresa deu ser aquest intent d'estar en pau amb nosaltres mateixos, amb la pròpia trajectòria i amb la pròpia ignorància. (Fer-se gran és, també, una cura d'humilitat. Un màster en l'art de tocar de peus a terra. Que vols dur el cabell llarg? Doncs aprèn a conviure amb les puntes obertes. Si te les vas tallant sovint, la cabellera es quedarà estancada a mig camí, amb més números de retrocedir que no pas d'avançar.)
Dic això
arran de la
demanda
del càmping Els Alfacs contra Google.
Els propietaris reclamen el dret a l'oblit,
i denuncien que el cercador remeti a la tragèdia del 1978, quan van morir cremades 243 persones per l'explosió d'un camió.
Vetllant pel negoci, els amos del càmping voldrien que Google fos desmemoriat com el meu amic de l'ànima, tan avesat a fer
taula rasa que un dia d'aquests ja no em
reconeixerà. Però resulta que internet no esborra els rastres així com així, i jo que
me n'alegro. Perquè l'oblit pot ser una sort, si la memòria selectiva juga a favor nostre, però no acabo de veure que hagi de ser
un dret. Trobo molt més sa reivindicar el dret al record, fins i tot quan fer present
el passat ens boicoteja la felicitat.
