La Catalunya líquida

Des que el sociòleg Zygmunt Bauman va començar a parlar de les coses “líquides” que la metàfora ha fet una gran fortuna. Bauman l'ha sabut explotar; fixem-nos simplement en el títols d'alguns dels seus llibres: Món líquid, Amor líquid, Art líquid, Por líquida, Modernitat líquida, Temps líquids i Vida líquida. El que pretén Bauman és posar en solfa els estralls que hauria portat l'èxit del neoliberalisme i la moral mercantilista; aquesta ens hauria transformat a tots en individualistes radicals, en éssers entotsolats i egoistes que van lliscant sobre una vida esmunyedissa entre la solitud, els desencisos i la niciesa consumista. “Totes les coses del món tremolen, algunes, de tant fremir, a penes existeixen”, afirmava el poeta Andreu Vidal; segur que Bauman hi estaria d'acord.

Amb independència de l'encert del diagnòstic, ¿d'on prové aquesta passió aquosa, aquesta mania per reduir tots els mals del nostre món a aquesta suposada fluïdesa? No ho sabem, però molts periodistes o polítics que pretenen fer una frase no deixen de citar Bauman i les seves teories, les quals només pretenen posar una cosa de relleu: que en el món en què vivim ja no hi ha res d'estable, tot és fugisser i llefiscós, ja no hi ha valors incorruptibles i tot s'esborra emportat per les ebullicions momentànies.

La notorietat de l'al·legoria de Bauman deriva de la facilitat en la seva comprensió, de la seva visualitat, però també ens podríem demanar si tot plegat –aquest pensament o representació del món– no és també una mica vaporós, una imatge tan incerta o dubtosa que ens permet explicar qualsevol cosa. Abusar d'aquesta metàfora potser és caure en la liquiditat del pensament; potser és no dir gaire cosa.

Tampoc no hauríem d'oblidar que molts estralls dels que patim no els provoquen les persones mogudes per valors líquids sinó tot el contrari. Els més perillosos entre nosaltres són els que pateixen no de liquiditat moral sinó d'excés de solidesa de principis. ¿Què és, si no, el fanatisme religiós, o les diverses obcecacions ideològiques d'esquerra i dreta que proliferen arreu, i tots els fonamentalismes, d'Estat o mercat, d'aquesta nació o de l'altra, amb tots els seus excessos de fogositat doctrinària? Al meu parer és aquí on convindria guanyar en fluïdesa, descompondre les ments captives apropant-les a valors més decents i raonables. La vida líquida també ens podria salvar.

El conseller Cleries, de Benestar Social i Família, també citava Bauman i ens anunciava un Pla Nacional de Valors. Catalunya és líquida, doncs, i convé solidificar-la una mica amb un plegat d'actuacions públiques bastant etèries: ¿amb quin pressupost?, ¿i fent exactament què? Explica Cleries que ens convenen els valors sòlids “per fer una societat més humana i convivencial”, i que aquests valors són l'esforç, la feina ben feta –ja invocada en campanyes del temps del president Pujol–, la superació, el respecte, la convivència, la generositat, el civisme i la solidaritat.

Tot això està molt bé; però observem que trobar a faltar els valors, i voler impulsar-ne un pla, ¿no demostra que els valors no han desaparegut? ¿No ens fan falta valors per enyorar-los? Tots estem d'acord que és important treballar bé, que el civisme és una virtut social remarcable, i que mai està de més reforçar la solidaritat; això és així i ho sap tothom. No cal donar-hi més voltes. No hem vist manifestacions públiques ni grups de ciutadans demanant un dret a ser insolidaris o creant un partit per incivisme. Tanmateix, després a tots ens costa posar-nos a l'altura de les nostres exigències. Així, tothom sap que és bo llegir: però a l'hora de la veritat les persones que s'acosten als llibres –a pesar dels plans públics per motivar la lectura…– acaben sent una minoria.

“És impossible fer que les persones siguin bones per decret parlamentari”, va deixar dit Oscar Wilde. I si això és cert, si és impossible fer d'una moral una llei pública, cosa que ens portaria a un moralisme coercitiu –amb horrorosos precedents històrics–, des dels poders públics només es pot fer una cosa: promoure l'exemplaritat.

El debat sobre els valors caurà en la vacuïtat i en ineficàcia si no se centra en personatges concrets, en homes i dones visibles que, gràcies al seus valors, han aconseguit portar una vida satisfactòria. Els valors s'encarnen en un plegat de persones que s'erigeixen en exemples, en demostracions verificables que certs valors funcionen, són útils i porten amb ells recompenses més o menys palpables. Així, el Barça –fins i tot a pesar de l'afer Qatar– pot haver fet més per promoure uns determinats valors socialment apreciables que no qualsevol pla que es pugui promoure des de les administracions.

Cleries ho ha dit molt clar: “Amb els valors que volem difondre tothom hi estarà d'acord.” Si és així: ¿per què la necessitat del pla, doncs? Només podem posar sobre la taula els valors si els posem en conflicte, si promovem un debat per decidir prèviament quins són els més efectivament necessaris, i, el que potser és més important, de quina manera, després dels debats, tot això pot traduir-se en polítiques pràctiques. Com que en aquest punt ens trobem amb els límits que sàviament ens imposa la societat liberal i pluralista, que deixa a tothom decidir amb quina mena de valors –dins de les lleis– pot conduir la seva vida, tornem al punt d'inici, a la necessitat de promoure entre tots una exemplaritat que ens faci dignes davant la mirada dels altres. Treballar per a la moralitat social és una tasca difícil.