Otero Silva i Catalunya
No es parla sovint de la gran simpatia que va tenir l'escriptor veneçolà sempre per Catalunya, la plena comprensió de la voluntat de ser del seu poble i el dret d'esdevenir en una nació
L'escriptor veneçolà Miguel Otero Silva és prou conegut entre els lectors de poesia i sobretot de novel·les d'Amèrica Llatina. Fiebre i La muerte de Honorio són les primeres, inspirades respectivament en les lluites contra les dictadures de Juan Vicente Gómez (del 1908 al 1935) i de Marcos Pérez Jiménez (del 1952 al 1958). Però la més notable de totes és Cuando quiero llorar no lloro (1970), sobre la violència a Caracas en els tres estaments socials. Juntament amb Rómulo Gallegos, que era, per cert, el director del liceu on va estudiar, Otero constitueix una de les millors plomes d'aquell país bolivarià.
També se'l recorda, entre moltes altres coses, per haver contribuït a fundar El Nacional, que encara avui és el diari més important de Veneçuela. Però del que no se'n parla sovint és de la gran simpatia que va tenir sempre per Catalunya, la plena comprensió de la voluntat de ser del seu poble i el dret d'esdevenir en una nació.
Varies persones van ajudar a treure-li del cap la idea convencional de Catalunya que l'espanyolisme s'encarrega de difondre arreu i de què ell també participava abans de venir a Catalunya per primera vegada a començament del 1930. Però va ser precisament aquesta estada d'un any la que més va contribuir a forjar la sòlida idea que va conservar per sempre més: que “Catalunya era sense cap mena de dubte una nació i que el poble català tenia raons de sobres per demostrar que ho era”. L'any 1972 encara es queixava que tants compatriotes seus seguissin pensant com ell abans.
Cal aclarir que la seva estada no va ser per motius turístics. En haver fracassat en l'intent de fer fora el dictador va decidir amb un grup d'amics anar-se'n a viure a París i esperar. És van cansar, però, del xovinisme tan potent a França en aquella època i van agafar el primer tren que sortia de la Gare de Lyon, el qual, “afortunadament”, els portà a Barcelona. Assegura que no hi va tenir res a veure que ell hagués nascut a la ciutat homònima a l'orient de Veneçuela, l'any 1908.
Tots es van inscriure a la universitat, menys ell, que s'incorporà a grups polítics d'esquerres. Fins que un bon dia, a Lleida, es va animar a participar com a orador en un míting en què va parlar també la Passionària i de Madrid va venir l'ordre i dos guàrdies civils murcians el van portar emmanillat fins a Portbou.
Va esdevenir tot el que sabem i Otero va trigar molts anys a tornar a Barcelona, ara sí de passeig i per admirar-hi el patrimoni artístic. La va trobar completament “desvirtuada sense Macià ni Companys(...) amb l'idioma català vetat a les escoles, prohibit als diaris, execrat en els actes públics”. Es va sentir “com un vell català desconsolat” i tornà a creuar la frontera del retorn, aquesta vegada sense escorta però “catalanament trist”.
Tot això ho va dir en un esplèndid article a El Nacional, el 16 de febrer del 1972, ara fa exactament quaranta anys. Amb la seva ràpida autorització, naturalment, se'n va fer un fulletó a Guadalajara, editat pel Butlletí d'Informació dels Països Catalans, que es va distribuir tant com es va poder dins i fora de Catalunya.
Otero va morir a Caracas l'any 1985. No massa temps abans em va permetre el goig de saludar-lo i, en comentar-li el final del seu article, li espurnejaren els ulls i va mig somriure com si digués: “ja ho veus que tenia raó”. El text era el següent: “La sang de Lluís Companys (...) haurà de rebrotar un dia com la flor de Grècia, com l'arbre indestructible de la llibertat, sobre el territori redimit de Catalunya.”
