Ja no som una merda
L'any 1959 es va fer tristament cèlebre Luis de Galinsoga per haver dit: “‹Todos los catalanes son una mierda›”
A Crónica de una muerte anunciada, l'obra mestra del colombià Gabriel García Márquez, s'hi pot llegir el fragment següent: “Era idéntico a su padre –le replicó Victoria Guzmán–. Un mierda.” Fixem-nos que l'escriptor fa servir “un mierda” i no “una mierda”. L'explicació és que la locució “un mierda” s'aplica a les persones, mentre que “una mierda” s'aplica a les coses. I en tots dos casos, significa (persona o cosa) de poca qualitat, insignificant o menyspreable.
L'any 1959 es va fer tristament cèlebre Luis de Galinsoga, aleshores procurador a Corts, director del Port Franc de Barcelona i director del diari La Vanguardia, perquè sortint de missa, a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona, va anar repetint la frase: “Todos los catalanes son una mierda”. Fixem-nos en un detall de gènere. Galinsoga no va dir que érem “unos mierdas”, referit a persones, sinó “una mierda”, referit a cosa. No en va tenir prou a tractar-nos de (persones) de poca qualitat, insignificants o menyspreables, sinó de (coses).
Aquest 2012, un fet ocorregut durant el Concurso Oficial de Agrupaciones Carnavalescas, celebrat al Gran Teatro Falla de Cadis, ha significat un gir rotund en la consideració sobre els catalans, que hem deixat de ser “uns merdes” o, ni tan sols “una merda”. La comparsa Se Acabó el Cuento ha presentat a concurs una peça que inclou en la lletra fragments tan elaborats com aquests: “a la mierda con los catalanes..., y a la mierda Duran Lleida..., y a la mierda Cataluña...”. Fixem-nos que quan diu “a la mierda con los catalanes” invalida les paraules de fa mig segle de Galinsoga. Ja no som “una merda”, sinó que ens envien “a la merda”, que és sintàcticament diferent. I només quedaria per aclarir (problemes dels vulgarismes) si dient “a la mierda con los catalanes” volen dir que els autors de la comparsa tenen intenció o no d'acompanyar-nos (“con”) en el viatge.
El fet de la cançoneta no mereixeria comentari si no fos per tres detalls curiosos. El primer és que els autors no van arribar a la final, però van obtenir un accèssit per part de l'organització, el Patronato del Carnaval de Cadis (format per l'Ajuntament de Cadis i altres entitats carnavalesques locals). L'Ajuntament de Cadis està presidit per Teófila Martínez (del PP) i governat amb majoria absoluta. Ja és interessant en l'anàlisi de les relacions PP-CiU que per cantar “y a la mierda Duran Lleida...”, a més et donin un accèssit.
La segona curiositat és simple: les entrades anticipades del concurs es venien, exclusivament, a través del Telentrada (“Cataluña Caixa”) i a les oficines “Cataluña Caixa” (sucursal a Cadis, plaça de San Juan de Dios). Qui sap si després de “a la mierda Cataluña...”, l'oficina haurà de canviar de domicili.
I la tercera curiositat és tan trista que val més prendre-se-la amb humor de chirigota: el carnaval de Cadis està distingit (pel govern d'Espanya) d'interès turístic internacional, i forma part de la llista (declarada per la Unesco) dels deu tresors del patrimoni cultural immaterial d'Espanya. “La consideració de patrimoni cultural immaterial (defineix la Unesco en la seva declaració) es concedirà únicament al patrimoni cultural immaterial en tant que sigui compatible amb els vigents instruments humans de dret, així com amb requeriments de respecte mutu entre comunitats, grups i individus”. Actualment, el Concurso Oficial de Agrupaciones Carnavalescas és la perla del carnaval de Cadis i s'emet (les semifinals i la final) en directe per Canal Sur. Vaja, com la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell, que s'emet per TV3 i que broda i homenatja cada any les “Habaneras de Cádiz” amb la lletra original de l'escriptor gadità Antonio Burgos.
