Dret i violència

Sempre igual. Sempre hi tornem. Cada cop que hi ha greus aldarulls a Barcelona, em passa el mateix: afirmo la necessitat de defensar i mantenir l'ordre democràtic –expressat en lleis i encarnat en institucions– utilitzant, si és el cas i en la mesura que sigui necessària, la violència legítima –la coacció–, que és monopoli de l'Estat, i em trobo, també cada vegada, amb la mateixa resposta –a meitat de camí entre la sorpresa i la indignació– de tots aquells esperits purs i magnànims que fan escarafalls davant la sola possibilitat que es pugui utilitzar la força per fer observar la llei, ja que tan sols admeten les armes de la convicció, la dissuasió, el raonament i la complicitat. Ells són així: tenen una legitimitat originària, que deriva d'una pretesa superioritat moral autoatorgada, que els col·loca per sobre del bé i del mal. Són, de fet, una església defensora del seu dogma.

Així em passà fa quatre dies, quan vaig referir-me en públic als grups d'incontrolats –que no eren piquets d'obrers vaguistes–, tot estranyant-me de la passivitat amb què la ciutadania els aguanta, sense ni una paraula de protesta. Aquestes són les respostes que vaig rebre:

Primera. Tu apel·les a la por, en dir que –si és menester– s'ha d'utilitzar la violència per preservar l'ordre democràtic, amb la finalitat que qualsevol que es proposi saltar-se les regles sàpiga el que li espera; però la por és incompatible amb un règim democràtic: l'ordre democràtic tan sols es pot realitzar –fer-se efectiu– a través de la convicció i la dissuasió.

Segona. Què vols? Que la gent s'enfronti espontàniament als revoltosos o, encara pitjor, que prengui la iniciativa enfront d'aquells, generant així una situació de violència generalitzada i fora de tot control?

TercerA. En parlar amb tanta lleugeresa dels incontrolats, desqualificant-los globalment, oblides les causes estructurals, imputables al propi sistema, que provoquen l'aparició reiterada d'aquests esclats de violència.

Respecte a la primera objecció –el rebuig a la por–, ho faig amb aquests punts: 1. Tan sols hi ha un principi ètic de validesa universal que no sigui metafísic: que l'interès general ha de prevaldre sobre qualsevol interès particular. 2. El Dret és el mínimum d'ètica imprescindible per tal que es pugui desenvolupar una vida civilitzada, civil, de ciutadans. 3. El Dret és, en una societat democràtica, expressió de la voluntat general, que s'expressa en normes i s'encarna en institucions. 4. L'Estat de Dret –integrat per aquestes institucions i per aquestes normes– és una forma jurídica que té la tasca de realitzar i fer efectiu l'ordre jurídic –la llei–, imposant-lo per sobre dels comportaments individuals que l'infringeixin. 5. Aquesta imposició és impossible, en alguns casos, sense emprar la força, de la qual cosa resulta que l'Estat no tan sols haurà d'utilitzar la coacció en la mesura que les circumstàncies ho requereixin, sinó que té el monopoli de la violència legítima. 6. La convicció generalitzada –la por, si es vol dir així– que l'Estat farà ús d'aquesta violència legítima potencial en defensa de la llei quan calgui i en la mesura que calgui –però sempre dintre del marc legal i sota la revisió dels tribunals– és imprescindible per a la consolidació de l'ordre democràtic, que és –no s'oblidi– un ordre jurídic.

Segona objecció. No vull, de cap manera, que ningú es prengui la justícia per la seva mà, però d'això a una passivitat mansoia, com si tot el que passa –la violència gratuïta d'uns aldarulls inadmissibles– no anés amb nosaltres, hi va tot un món, que posa de relleu el símptoma més greu de descomposició social: preocupar-se tan sols d'allò que ens afecta directament i passar olímpicament de tota la resta. No es tracta de fer d'heroi, però sí –almenys– de no abdicar de l'últim recurs de la dignitat civil: la paraula lliure, per dir el que pensem, criticar el que s'ha de criticar al nostre parer i, també, per recolzar l'acció del govern i, especialment, de les forces d'ordre –d'ordre democràtic, insisteixo– que fan possible aquella seguretat mínima sense la qual res no resulta possible.

Tercera objecció. La culpa no és dels revoltosos sinó de la societat que els ha fet així. Que la crisi que patim és conseqüència d'una deriva inadmissible de la res pública des de fa trenta anys (desregulació, hiperfinançament, etcètera) ho tinc clar i així ho he proclamat des de fa anys: no és una crisi del mercat sinó de mercaders, d'actituds. Ara bé, això explica –per suposat– l'aparició dels indignats (que jo en dic no instal·lats, per contraposició als que estan –estem– instal·lats, és a dir, inserits en estructures estables, públiques o privades, amb mecanismes d'autodefensa), però no justifica la pura explosió de violència nihilista que, de forma reincident, patim a Barcelona. Pensi's, tan sols, en un fet: per quina raó aquests esclats de violència s'estan polaritzant a Barcelona, amb no importa quin pretext?, per què no passa el mateix a altres ciutats d'Occident? Per tant, estic d'acord que s'estudiïn per diversos experts i amb tota intensitat les causes complexes d'aquest fenomen, però sense abdicar mentrestant de la que és una de les obligacions primeres de l'Estat: mantenir l'ordre públic. Una idea, aquesta, que s'hauria de tenir molt clara a Catalunya, ja que a un Estat no s'hi arriba després d'un viatge al país de la il·lusió, sinó que es construeix, dia a dia, amb una feina fosca i, moltes vegades, desagraïda.