Opinió

FLORS I VIOLES

L'exposició i els alcaldes

L'espectacular edició de les orquídies del 1982 la possibilità la compra directa a Madeira
Del 82 al 90 van ser anys gloriosos. S'afegiren els claustres de la catedral i Sant Domènec

L'exposició de flors ha tingut sempre un lligam amb els alcaldes. Uns perquè un familiar pròxim hi participava, altres perquè els agradaven les flors i tots perquè era interessant per a la ciutat. L'espectacle, vestit de cultura i amb ressò català, al sud de l'Estat francès i a les províncies veïnes, té molts valor afegits. Fins al 1957, però, va ser una anècdota ciutadana. En iniciar el 1958 l'expansió a Sant Pere de Galligants, l'alcalde Pere Ordis i Llach la veié amb interès i inicià l'ajuda amb la unitat d'obres i serveis de l'Ajuntament. El cap, l'aparellador Eulogi Bordas, entusiasta col·laborador, faria història.

El 1967, l'alcaldia passà a Josep Bonet i Cufí, el qual seguí la línia de l'anterior. El 1972 va ser rellevat per Ignasi de Ribot i de Balle. En aquest període s'incorporà la plaça dels Jurats. L'Associació Amics de les Flors treballà a partir del 1976 incorporant els jardins
de la Francesa i del Doctor Figueras, el claustre de la catedral i Sant Nicolau.

El 1979 assolí l'alcaldia Joaquim Nadal i Farreras. Seguí l'ajuda dels equips d'obres, imprescindible per a l'expansió de l'exposició. Nasqué, però, un problema. La directora del Museu d'Arqueologia de Sant Pere, Aurora Martin, digué que l'edifici no era respectat. Amb el suport del president de la Diputació, Arcadi Calzada, el 1981 ens acomiadaren de Sant Pere, d'on sortírem amb el prestigi per senyera. L'alcalde no mogué fitxa. Ens digueren que Sant Domènec podria acollir l'exposició.

L'església, convertida en quarter i quadra el 1835, va ser denigrada tot un segle, fins a la Guerra Civil del 1936. El 1939 va ser camp de concentració. Després passà a quarter d'infanteria fins al trasllat a la nova caserna d'Emili Grahit, als anys cinquanta. Els dominics, el 1957, celebraren el rescat, però en no recobrar el convent ocupat pel govern militar, ho deixaren estar. A tres metres d'altura s'hi havia construït un sostre per a la tropa que havia malmès les columnes i a sota, l'estable on hi havia hagut les mules, era ara habitacle de sense sostre i drogoaddictes i restava ple de jaços de cartró i sembrat de xeringues. Un exèrcit de rates ens disputà la propietat. La major part del paviment de pedra havia desaparegut, no hi havia escomesa d'aigua i llum i hi plovia com al carrer. Recordava un capítol d'Els miserables de Victor Hugo, als soterranis de París. Era l'hivern del 1981.

Temeràriament, decidírem envair-lo i afrontar la neteja de l'edifici i la reparació de paviment i teulada per poder realitzar l'exposició. Un problema aterrà a Sant Domènec: per emplenar-ho eren necessàries tres vegades més de flors. Una gestió al mercat de flors de Vilassar ens permeté comprar a preus molt reduïts. L'espectacular edició de les orquídies del 1982 la possibilità la compra directa a un cultiu de l'illa de Madeira. Portades a l'aeroport del Prat, van costar la quarta part d'un majorista de Mercabarna.

L'associació i l'exposició, des de l'inici del seu maridatge, es portaren empresarialment. Els “Què et sembla?” i els “Com anem?” foren substituïts pel pressupost i una comptabilitat rigorosa. La veritat és que es movien molts diners. Una ben planificada campanya de màrqueting de tres anys triplicà el nombre de visitants.

Del 1982 al 1990 van ser anys gloriosos. S'afegiren els claustres de la catedral i Sant Domènec, els banys àrabs i les Sarraïnes. S'instal·là la il·luminació del recinte i els quadres elèctrics. Cobega oferí motors, bombes i maquinària per muntar un espectacle de llum, aigua i so, realitzat pels tècnics de la seva planta de Sarrià de Ter, dirigits per Miquel Tous i Ricard Baró. El cap tècnic de la cadena d'emissores Ona Catalana, David Marca fill, es féu càrrec del so. Va ser espectacular i totalment diferent cada any.

L'alcalde Nadal visqué una experiència única. Citat al capvespre, tancada i neta l'exposició, es presentà intrigat. Ben sol, situat al mig del recinte, s'iniciaren els jocs d'aigua. Seguí la llum i el so d'un cant gregorià dels monjos de Santo Domingo de Silos. Nadal restà immòbil, en silenci, corprès, gaudint d'uns moments irrepetibles, inoblidables. El pla psicològic fallà, ja que ens retirà l'assignació en metàl·lic i retallà l'ajuda de les brigades d'obres. Tot i així, l'èxit creixent acompanyà l'exposició. A menys escala, el màrqueting seguí i la xifra de visitants es multiplicà. Però vet aquí que el rector de la universitat, Josep M. Nadal, ens manifestà per carta, poc abans d'obrir l'exposició del 1990, que una setmana després de tancar havíem de deixar lliure el recinte. No hi valgueren precs. “Hem d'iniciar les obres de l'aula magna”, va dir. L'alcalde “no podia fer-hi res”, tot i que les obres trigaren anys a fer-se. Allí van quedar les reparacions de teulada, columnes, paviment, portes i finestrals. De les instal·lacions elèctriques, d'aigua i so, ho deixàrem tot. A part d'un grapat de milions, hi quedaren les il·lusions i la certesa d'haver fet quelcom valuós per Girona. L'empresa que jo dirigia, Cobega, recuperà motors
i bombes. La resta d'equip dels sortidors, reguladors, vàlvules i temporitzadors, de gran pressió i precisió, fets a mida cada any, costaren entre dos i tres milions de pessetes cadascun dels nou anys que durà. Sols servien per a un lloc semblant. Anaren a les escombraries.

L'any 1991 no hi hagué exposició i el 1992 fórem requerits per continuar sense Sant Domènec. President fundador de l'associació, per dignitat vaig dimitir, que crec que és el que s'esperava que fes. El protagonisme el volia l'Ajuntament. Els altres –ho entenguí– s'incorporaren al nou lideratge. Cap alcalde m'ha donat mai les gràcies. Tan sols l'alcaldessa –tocada per algú– em dedicà una litografia, amb dades errònies. No han tingut temps, és clar, perquè sols he estat 10 anys col·laborador, 17 president de l'Associació Amics de les Flors, realitzadors de l'exposició, i 22 cronista de la mateixa a El Punt. Total res! “On va ara aquest? De què parla?”, diran alguns.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.