Tenen molta pressa
Pensen, amb encert, que certes infraestructures només són possibles mentre nosaltres paguem
Un important dirigent de l'esquerra espanyola va passar el darrer 11-S a casa d'un amic català, d'esquerres i independentista. L'amic tenia una estelada descomunal, com cada any, a casa seva. Van anar a l'ofrena floral que feien al poble, van veure gent gran i jove cantant Els Segadors, senyeres estelades a pertot i van escoltar els comentaris desacomplexats d'un professor universitari favorable a la independència. “Espanya haurà de tornar a seduir Catalunya”, va dir l'espanyola. “Això només pot acabar en referèndum”, reblà el marit. Al migdia, a la fonda Hispània, van recuperar una certa confortabilitat psicològica. El nom, certament, hi ajudava...
Ell és un personatge destacat en els mitjans de comunicació, on publica interessants articles d'opinió i és, alhora, tertulià fix a ràdio i televisió, amb plantejaments que sempre ajuden a reflexionar. És dels que no se'n voldria anar d'Espanya, però defensa el dret de Catalunya a poder-ho decidir, democràticament. Ben connectat amb cercles diguem-ne il·lustrats de la capital espanyola, explicava l'altre dia que, entre aquest món de professors universitaris, intel·lectuals, escriptors i periodistes seriosos, “tothom té clar que a Catalunya hi haurà un referèndum d'autodeterminació, per decidir si volen o no ser un estat independent d'Espanya”.
Els anys 90, quan una part del patrimoni artístic dels Tyssen s'exhibia a Catalunya, existia una clàusula oficial que en preveia la retirada, cas que Catalunya deixés de formar part d'Espanya. Molt abans, el 1918, en una carta al seu amic Manuel Azaña, el filòsof Miguel de Unamuno afirmava: “Catalunya ha d'acabar i, ben aviat, per separar-se totalment del regne d'Espanya i constituir-se en estat absolutament independent(...) La federació no és més que una fulla de parra.” Aviat farà cent anys d'aquest text i la impressió que, tard o d'hora, el divorci nacional serà un fet, ha anat creixent aquests darrers anys a un ritme cada cop més i més accelerat, tant aquí com allà, en cercles cada vegada més amplis.
Les classes dirigents d'Espanya saben –i el poble espanyol ho intueix– que Catalunya se'n va. Per això, fa dècades que hi estan fent unes inversions faraòniques, a costa dels catalans, i deixen de fer-les a Catalunya, desatenent necessitats fonamentals per al nostre desenvolupament i progrés. Pensen, amb encert, que certes infraestructures només són possibles mentre el nostre país pagui i, un cop independents, s'haurà acabat el bròquil. Per aquest motiu connecten amb la seva capital, a través de l'AVE, tantes ciutats com poden i sense perdre-hi temps. I han construït un aeroport mastodòntic a Madrid i alguns d'inútils en altres indrets i autovies gratuïtes a tort i a dret. Tenen pressa, molta pressa. I defensen l'impossible corredor pirinenc, en comptes del mediterrani, que és on es crea riquesa. Els equipaments Renfe aquí són un veritable desastre, per la tradicional baixíssima inversió en maquinària, vies, traçat elèctric, etc. Tant se val, barrinen, ja s'ho pagaran els catalans quan siguin independents i, mentrestant, pensen en clau de futur i administren la subvenció catalana de la mà foradada...
En realitat, però, “la cabra tira al monte”, que diria el mestre Fabra en un moment de debilitat lingüística, els pot la catalanofòbia i no s'estan d'insultar el poble que més solidari ha estat mai amb Espanya i el que encara els paga la festa. Sent conscients que la secessió és més a prop que no ens pensem –sobretot si tenim dirigents a qui no se'ls arronsi el melic a l'hora de la veritat–, alguns sectors de la societat espanyola parlen amb les vísceres i verbalitzen un odi contra Catalunya, congriat al llarg de segles. Destil·len una ràbia malaltissa contra la seva gallina dels ous d'or i ara ho fan sense manies, conscients que la gallina vol abandonar el seu corral i instal·lar-se pel seu compte, com més aviat millor. No és bo que els fem esperar...
