Aquell estiu de 2012...
I així es troba aquest estiu Europa, havent de decidir si està disposada a fer els primers passos d'un procés de federalització, que per a ella és una qüestió de ser o no ser
Moltes vegades, els homes i les dones no acostumen a adonar-se de la importància dels esdeveniments que marcaran d'una manera indefugible i per sempre les seves vides, quan aquests fets succeeixen. I encara amb més freqüència, els pobles no capten la transcendència de les notícies dels episodis i conflictes que determinaran inexorablement la seva història, quan aquelles noves els arriben. Així va passar abans d'esclatar –l'estiu de 1914– la Primera Guerra Mundial, quan Europa vivia la plenitud de la seva hegemonia mundial. Els europeus de totes les classes socials, des de les elits polítiques econòmiques i socials fins als més alienats integrants del proletariat i la pagesia, no van tenir consciència que començava a tancar-se una època.
En efecte, l'estiu de 1913, l'últim que va transcorre en pau, la belle époque desplegava, per als que en gaudien, tot el seu encant. Les festes, el luxe, els iots d'esbarjo britànics, alemanys i americans omplien els estuaris de Cowes, de l'illa de Wight, de la badia de Kiel i dels ports francesos del Mediterrani. La situació econòmica –s'ha reiterat mil vegades– era de prosperitat i optimisme financer en tots els mercats borsaris i bancaris d'Europa; una primera globalització havia assolit nivells que costaria molts anys recuperar després de la guerra. Entre 1890 i 1914 l'economia mundial havia entrat en un procés de creixement conegut com a segona revolució industrial, caracteritzat per l'aparició de noves fonts d'energia –petroli i electricitat–, el desenvolupament dels monopolis, el protagonisme de la banca i la introducció del treball en cadena. Durant aquest període, el capitalisme va entrar en la seva fase imperialista. La necessitat d'aconseguir mercats per vendre els excedents de mercaderies i apropiar-se de matèries primeres barates va conduir al repartiment del món entre les principals potències capitalistes europees. Però, un cop acabada la distribució, va començar la lluita per modificar l'ordre mundial. De fet, la rivalitat econòmica entre l'Imperi Britànic i l'Imperi Alemany va ser la causa profunda de la Guerra Europea. Una famosa fotografia de l'any 1912, que mostra un cotxe –un Delage corrent a 180 quilòmetres per hora en una cursa francesa– distorsionat per la velocitat pot servir d'imatge d'un temps que es precipitava sense remei cap a la seva fi.
Aquest va iniciar-se el 28 de juny de 1914, amb l'assassinat –a Sarajevo– de l'arxiduc Franz-Ferdinand i la seva dona a mans de Gavrilo Princip, un estudiant nacionalista pròxim als cercles militars serbis. I, a partir d'aquí, els fets es precipitaren: el 28 de juny, Àustria declarava la guerra a Sèrbia; el 29, Rússia s'arrenglerava amb Sèrbia; l'1 d'agost, es mobilitzava l'exèrcit francès; el 3, Alemanya declarava la guerra a França; i, el 4, el Regne Unit feia el mateix amb Alemanya. Poques veus es van aixecar contra aquesta bogeria. Una de les més il·lustres va ser la del líder socialista francès Jaurés, enemic declarat de la guerra i partidari ferm d'un diàleg amistós amb Alemanya, que va ser assassinat per un jove ultradretà –Raoul Villain– al cafè del Croissant, un bistrot de la rue Montmartre. L'endemà, es decretava a França la mobilització general. Va ser un polític britànic –Edward Grey, ministre d'Afers Exteriors– qui va captar millor el significat del moment, en un discurs que pronuncià –a la Cambra dels Comuns– el dia 3 d'agost d'aquell fatídic estiu: “Les llums es van apagant a tot Europa. No les veurem mai més brillar altre cop amb l'esplendor que hem conegut”.
Un segle després, i havent sofert les dues Guerres Mundials –de fet, dues guerres civils europees– que la van deixar devastada, Europa ha vist consumada la pèrdua de l'hegemonia mundial que va ostentar durant cinc segles. Són fites d'aquest procés la descolonització, la dilució del seu poder militar (Dien-Bien-Phu, Suez i Vietnam) i, per últim, l'actual crisi econòmica, que no és una crisi global, sinó una crisi dels blancs i, com passa sempre en les etapes de decadència, no és una crisi del mercat sinó una crisi de mercaders, és a dir, d'actituds i de conductes, que s'allunyen dels valors que van informar la societat europea en les etapes de la seva plenitud. I, en aquesta tessitura, per eradicar les lluites fratricides i cercar un nou lloc al món global, en competència amb les joves potències emergents, els vells països europeus –les velles nacions-estat– van encetar l'aventura de la seva unió –la Unió Europea–, amb el pensament que la unió econòmica portaria inevitablement a la unió política. Però aquest automatisme no s'ha donat ni es donarà. I així es troba Europa, l'estiu de 2012, amb un problema capital, que no és el rescat d'Espanya i d'Itàlia, sinó el de si està disposada o no a fer els primers passos (unió bancària i unió fiscal) d'un procés de federalització, que per a ella és una qüestió de ser o no ser.
Europa es juga altra vegada, l'estiu de 2012, el seu destí. Ho fa sense el dramatisme de cent anys enrere, quan els enfrontaments eren a sang i foc, però hi torna, encara que sigui sense violència física, amb no menys pugnacitat i transcendència envers el futur. Serà Europa capaç de construir-se a si mateixa com un espai unit de llibertat i solidaritat? No és segur que ho sigui. L'atàvic mal europeu –el nacionalisme d'Estat, que és l'individualisme dels pobles– té encara prou força per rematar la seva obra destructora i impedir la conformació d'Europa com a un dels protagonistes de la història que ara mateix està començant.
