Opinió

La columna

Amb nom i cognoms

Aquest estiu, les ironies onomàstiques han assolit nivells de vergonya

Dels noms i del s cognoms peculiars ja n'hem parlat alguna altra vegada, però es tracta d'un tema inesgotable al qual sempre s'ha de tornar. Aquest estiu ha guanyat una medalla olímpica una nedadora que es diu Ona, s'ha mort un arquitecte famós que es deia Darío Gazapo i ha aparegut als mitjans un professor de genètica, màxim especialista en les varietats del tomàquet, que es diu Jaime Cebolla.

No se sap mai si els noms i els cognoms són una premonició, una predestinació o una contradicció. En aquell moment no hi vam donar importància, però, en plena bombolla del totxo, un alt càrrec d'urbanisme de la Generalitat es deia Follia. Conec un capellà excel·lent que de nom és diu Jesús, però que de cognom es diu Franco. En l'època del nacionalcatolicisme, aquesta conjunció ara tan feixuga va ser el signe perfecte de l'aliança entre la creu i l'espasa. No es pot preveure si els cognoms seran oportuns o inoportuns: el 19 de juliol del 1936, quan l'aixecament feixista español va fracassar a Catalunya, el conseller de governació de la Generalitat es deia España.

Que un director general de pesca es digui Peix és un cas de coherència; que un director de l'Institut Català del Vi es digui Aguado és una broma de mal gust; que un governador civil franquista es digués Armando Murga va ser una ironia macabra del destí. Tan macabra com la d'aquell director de banca que es va fer fonedís fa poc amb tots els diners de la caixa; no havia explicat les sospites de ningú el fet que es digués Boncompte. En fi, no acabaríem mai.

Aquest estiu, però, les ironies onomàstiques han assolit nivells de vergonya i d'escarni. Sabeu quin cognom porta el president de la Generalitat Valenciana que vol retallar a les escoles l'ensenyament de la llengua del país? Es diu Fabra. I sabeu com es diu la consellera del seu govern que executarà aquest acord? María José Català. Això ja ve de lluny: l'any 1890, a l'Ajuntament de Girona es va obligar els regidors a parlar en castellà en els plens municipals; ho va decidir un alcalde que es deia Miquel Català. Potser per compensar, un dels nostres millors professors de filologia catalana es diu Jordi Castellanos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.