Els impostos
L'excessiva influència del capital que es protegeix a si mateix impedeix les reformes necessàries des de l'eficàcia econòmica i l'equitat social
Els impostos són l'eina més important que els governs tenen per equilibrar la diferent capacitat econòmica i per tant el confort material dels ciutadans. En la literatura tradicional d'hisenda pública, John Stuart Mill modula els impostos basant-se en la capacitat econòmica de qui els paga. Han de significar el mateix sacrifici per a tots els contribuents, d'aquí la diferent taxació lligada a la renda i per tant la seva utilitat per ajustar els desequilibris de l'economia de mercat: si tothom paga en proporció al que guanya i tothom rep els mateixos serveis de l'Estat, la funció equilibradora és evident.
Als EUA l'1% de la població que més guanya paga el 40% dels impostos federals i el 50% dels que menys guanyen, el 3%. L'efecte dels impostos indirectes i locals i la diferent taxació de les rendes de treball i de capital fan no equitatiu el repartiment d'aquesta càrrega fiscal. Si ho fos el dinamisme de la societat faria que els canvis entre els que més i menys guanyen fos important. No és així: el percentatge dels que estan en el grup del 40% que menys guanyen i passen a formar part del grup del 20% que més guanyen és, en vint anys, menor del 10%, és a dir l'estabilitat entre rics i pobres és gran i prova que l'efecte equilibrador dels impostos no és prou vigorós. A Europa és pitjor.
Durant el segle XX hi ha hagut un increment progressiu de la pressió impositiva per moltes raons, guerres, innovacions tecnològiques, etc., però la principal ha estat l'increment de serveis socials. El pressupost del govern federal dels EUA ha passat del 4% del PIB el 1930 al 30% el 2000. Als països de l'OCDE aquesta pressió fiscal és més alta, el 37% del PIB.
Hi ha als EUA un debat entre el partit republicà, conservador, i el demòcrata, progressista, sobre fins a on han d'arribar els impostos. Si són excessius es pot reduir l'activitat econòmica i en definitiva recaptar menys malgrat que les taxes impositives siguin més altes. És una discussió eterna en totes les democràcies modernes i és evident que hi ha d'haver un equilibri que per una banda no retregui l'economia i per l'altra recapti suficient per pagar els serveis oferts per l'Estat. En funció de la seva ideologia els governs fixen aquest equilibri de forma diferent, genèricament impostos baixos, la dreta, i alts, l'esquerra.
Els impostos són directes, es fixen sobre els beneficis obtinguts, bé per les persones o per les societats, o indirectes, es fixen sobre les activitats empresarials o comercials en funció del preu de venda, el tabac, l'alcohol, els carburants, els impostos especials o el valor afegit al producte per l'activitat empresarial, IVA. A Espanya els impostos directes representen el 65% de tota la recaptació de l'Estat i els indirectes, la resta, el 35%. La meitat dels directes, el 30% del total, és l'IRPF i l'altra meitat, l'impost de societats. Dels indirectes la major part, el 20% del total recaptat, és l'IVA i el 10%, els impostos especials.
Una política fiscal basada en la pujada dels impostos indirectes grava a tothom en proporció del seu consum, una pujada dels impostos directes afecta més els que més guanyen. La recaptació dels impostos indirectes és senzilla. La recaptació dels directes és més complexa, és necessari saber quant guanya cada persona i el benefici de cada empresa. La manera clàssica de taxar dels governs de dretes és a través dels impostos indirectes, tothom es veu afectat de la mateixa manera, i la dels governs d'esquerres és apujar els impostos directes que afecten més els que més guanyen. La situació aguda de dèficit públic ha portat governs de dretes i esquerres a incrementar la pressió impositiva, però és obvi que aquesta no ha estat equilibradament repartida. Es necessiten nous impostos més específics en la seva aplicació.
Els impostos serveixen per pagar les despeses, els serveis i les inversions de l'Estat. És obvi que calen metges, infermeres, mestres, policies..., però també funcionaris que mantinguin aquesta estructura. En una època de manca de recursos com l'actual s'hauria de saber quant suposa aquesta despesa sobre aquella. És com el cost variable per donar el servei i el fix que es necessita per donar-lo, però que no aporta valor directament. La política de les administracions públiques s'hauria d'orientar a reduir aquest per augmentar aquell i és evident que en els darrers anys les “retallades” han estat en excés transversals. És una mancança greu.
Els impostos poden servir per estimular l'economia a través del suport a la recerca, a la formació, a l'exportació, etc. Massa sovint es produeix un mimetisme inadequat amb les polítiques socials dels governs. Si és cert que aquestes han de tenir per finalitat ajudar els més desprotegits, les d'estímul a l'economia han d'anar prioritàriament dirigides als sectors més dinàmics, on la inversió és més rendible. Sovint l'acció no és aquesta, sinó la contrària i es donen ajuts a empreses no eficients, que en ocasions acaben desapareixent i tot el que s'hi ha invertit s'acaba perdent... Aquestes polítiques de diferenciació positiva són útils, hi ha nombrosos exemples que ho demostren, però no són políticament fàcils de dur a terme.
La legislació fiscal i la seva aplicació és un dels instruments més potents per modular les pràctiques econòmiques i empresarials, i poden canviar hàbits i conductes que d'una altra manera semblen inevitables i resulten pernicioses. Dos exemples poden explicar el concepte. A les empreses el rendiment s'obté pels recursos propis, el capital que han aportat els accionistes i els recursos que l'empresa ha obtingut per préstecs. Els impostos només taxen els recursos propis, no els que s'obtenen de tercers perquè els interessos pagats es detreuen dels beneficis i són aquests els que generen impostos. En conseqüència és té tendència a reduir el capital propi fent fràgil l'estructura empresarial i prioritzant polítiques “financeres” sovint excessives que han produït danys importants en l'economia. El mateix es pot dir respecte de la llibertat en relació amb el moviment de capitals. Si s'adoptés la taxa Tobin, que penalitza poc però suficient el moviment de capitals, l'especulació financera, origen de molts dels problemes que patim, es reduiria.
Quan s'observa la política fiscal de l'Estat es percep manca de capacitat tècnica i de voluntat política. L'excessiva influència del capital que es protegeix a si mateix impedeix les reformes necessàries des de l'eficàcia econòmica i l'equitat social.
