Ballem?

He anat a comprar a un gran supermercat, situat a un barri mitjà d'una ciutat treballadora. No hi havia gaire gent. M'ha semblat, també, que els prestatges no acabaven d'estar plens, que a les neveres no hi havia tantíssima varietat de productes làctics com abans. Tot plegat oferia una imatge una mica desangelada. He caminat pels passadissos, agafant galetes, aigua, macarrons, mentre procurava no deixar-me endur per la sensació de desànim. Idees que em venien al cap i que m'esforçava a deixar passar, com un núvol prim que passa sobrevolant els nostres caps: qui hauria pogut imaginar aquests passadissos buits, aquesta calma inquietant en un súper, fa només uns anys, quan tot era abundor; hi deu haver poca gent perquè és final de mes, i cada vegada hi ha més famílies que quan s'acosta el dia vint ja tremolen; si no hi ha clients, hauran de tancar, si tanquen quedaran una dotzena més de persones a l'atur, més famílies que limiten despeses, més súpers buits... Em trobo amb una coneguda, creuem les frases de recurs, ara totes impregnades d'aquest to de resignació i d'incertesa: com va tot? anar fent com podem, està tot molt complicat, haurem de resistir, quin remei. Fins i tot el manat de pastanagues que veig al fons del seu carro, d'un taronja llampant, semblen tristes i aclaparades... Enfilo el passadís en direcció a la caixa i penso que el vell fil musical faria una mica menys tètric aquest silenci. No hi ha cua, de seguida puc col·locar la meva compra a la cinta que camina. La caixera és una dona de poc més de trenta anys, pàl·lida, el cabell arrissat i recollit amb una cua, porta ulleres i em saluda amb un hola tan prim que podria no haver existit mai. El lector de codi de barres va sonant, pip, pip. Li dic si m'ho poden portar a casa. I tant. Crida un company que ho anirà ficant a les caixes. El noi és més jove, du un pírcing a cada orella, un altre al nas, el quart a la barbeta. Li intueixo un tatuatge al coll. Tot d'una comença a sonar música pels altaveus. La caixera, sense mirar-se el noi, insinuant només un somriure, pregunta: “¿Ballem?”, pip, pip. Ell somriu i respon: “¿Ya sabes que se ha muerto Bebo Valdés?” Ella fa que no amb el cap: “Ja era molt vell, oi?” El noi: “Sí, pero lo echaremos de menos.” Mentre pago la compra m'adono que l'atmosfera depriment s'ha esfumat tot d'una.