La columna
Les violes de l'exili
Una correspondència feta de records i esperances
El catedràtic d'història de l'educació de la Universitat de Girona Salomó Marquès ha donat a la biblioteca del centre el fruit de la seva investigació de 25 anys: 545 dossiers sobre tants altres mestres republicans de Catalunya que es van haver d'exiliar per no caure en la terrible depuració franquista i que van refer la seva trajectòria pedagògica a Europa o Amèrica. Destaquen els germans Lluïsa, Antoni i Josep Bargés Barba, que es van establir a Córdoba (Mèxic) i van aplicar als estudis de primària mètodes docents innovadors reconeguts per les autoritats acadèmiques del país.
La història d'un dels germans Bargés, l'Antoni, em toca de prop per la relació que va tenir amb el meu oncle Joan Masó. Tots dos eren grans muntanyencs, puntals del Grup Excursionista i Esportiu Gironí. Si el primer va haver de marxar l'any 1939, el segon es va haver d'amagar a Barcelona l'any 1936. De creences i ideologies contraposades, els unien la profunda convicció catalanista i la devoció fervent per la muntanya. Això va fer que entre els dos s'entaulés una cordial relació epistolar farcida de records i de nostàlgies, d'enyoraments i d'esperances frustrades. Salomó Marquès va trobar a Mèxic les cartes de Masó i a Girona conservàvem les de Bargés i això ha permès de refer el diàleg entre els dos companys separats abruptament per un destí cruel. Deia Bargés: “A cadascun li ha tocat viure una experiència que no ha triat, però qui ha pogut conservar un amic pot tenir-se per sortós.” I per Masó aquell contacte era “com topar-se de bell nou amb un bocí d'aquella Catalunya que tant estimàvem”.
Quan l'oncle Joan va morir, als 90 anys, Antoni Bargés va enviar a la vídua, premsades i enganxades en una targeta, dues violes idèntiques a les que collien a Girona en les sortides a la vall de Sant Daniel. “La viola –li deia– no és planta mexicana. Floreix, però, en l'exili com si hagués perdut l'esma; pren per primavera el que no és sinó la tardor. El senyor Joan m'entendria el missatge.” Encara avui conservem aquelles violes, símbol d'una tragèdia compartida i d'una fonda amistat inalterable per damunt d'ideologies, fronteres i continents.
