Avui és festa
Privacitat
A algun geni se li va acudir plantar una càmera de vigilància damunt de la placa que diu “Plaça Orwell”
Faltava un any per a la inauguració de Barcelona 92 i l'Ajuntament de la ciutat va voler tenir un detall per a l'escriptor que, fins llavors, li havia donat més renom internacional: George Orwell, l'autor d'Homenatge a Catalunya. El consistori va donar el nom de George Orwell a una plaça, a una banda de la part baixa de les Rambles. En aquella època la zona s'associava al concepte d'“inseguretat ciutadana” i recordo unes botigueres de la plaça, el dia de la inauguració, abraçant l'alcalde Maragall, però demanant-li que eliminés els drogates que pul·lulaven pel barri. Com se sap, Orwell havia escrit Mil nou-cents vuitanta quatre, probablement la novel·la política més influent del segle XX i un al·legat memorable contra la temptació totalitària dels estats. En aquell món sinistre unes càmeres instal·lades a totes les cases, les “telepantalles”, permetien a les autoritats observar permanentment la vida privada de tothom. Doncs bé, a algun geni de l'administració municipal se li va acudir plantar, ben visible, una càmera de vigilància policial al damunt de la placa que diu “Plaça Orwell”. És una de les ironies més curioses de la història de la literatura. Els turistes no es cansen de fotografiar “la telepantalla” de la plaça Orwell de Barcelona. Aquella càmera a la via pública era un pla pilot de vigilància que ara, passats més de vint anys, ja no ens fa ni fred ni calor. La invasió de l'espai públic i el privat és pràcticament total. Un fenomen a escala mundial que ja sembla irreversible i que no s'ha pas imposat en nom del nazisme o l'estalinisme sinó que ha fet el seu silenciós camí amb noves tecnologies i en el cor dels estats democràtics. Tot ha passat sota la tutela paternal dels cossos policials. Com anuncien a cada cantonada: “Per a la seva seguretat aquest espai està dotat de càmeres de vigilància, etc.” La intromissió de poders ocults a les nostres vides s'ha generalitzat i la privacitat –el bé més preuat de l'ideal de llibertat– s'ha sacrificat a l'altar d'una suposada seguretat que genera potencials usos diabòlics per a la vida privada dels ciutadans.
