LA COLUMNA
Dues cartes manuscrites
Avui no s'escriuen gaires cartes, però sí molts missatges electrònics
He rebut dues cartes manuscrites el mateix dia. Si ja és prou rar rebre una carta escrita a mà entre la quotidiana ració de factures i propaganda, dues és d'una excepcionalitat notable. Afegeixo l'adjectiu postal, perquè en la llengua quotidiana correu ha absorbit l'extensió electrònic, de manera que, per referir-nos al sistema tradicional que es reparteix a domicili, ens veiem pràcticament obligats a dir correu postal per distingir-lo de l'altre. En canvi, no tenim cap confusió quan parlem de cartes i de missatges. Un apunt lingüístic al marge: l'anglès informal distingeix entre l'e-mail i l'snail-mail, un joc sintètic de paraules, perquè snail vol dir “cargol” i el correu convencional sembla avui tan com si anés a pas de cargol.
Deia que em van arribar dues cartes manuscrites en un mateix dia. No és el meu propòsit fer un cant nostàlgic a la cal·ligrafia manuscrita ni evocar els temps en què les cartes eren la forma de comunicació de la gent. Em centro només en la conservació. Gràcies a les cartes de Mozart avui podem resseguir la seva vida i la seva obra, la ingent correspondència de Víctor Balaguer que es guarda a la biblioteca del seu nom a Vilanova i la Geltrú permet conèixer per dins el segle XIX català i espanyol, i són d'un gran interès l'epistolari de figures com Verdaguer, Riba, Rodoreda, Sales, Coromines, Pau Casals, Torras i Bages, Vicens Vives, etc.
Avui no s'escriuen gaires cartes, però sí molts missatges electrònics i comunicacions telefòniques abreujades que tenen una funcionalitat basada en la immediatesa. Però què en quedarà de tot això? Es podran conèixer demà els missatges intercanviats avui entre Jaume Cabré i el seu editor, per exemple? O les anotacions que un corrector proposa a Miquel de Palol? O els criteris d'Eduard Márquez per fer una tria de contes? Quedarà algun rastre de tot això en les cendres cibernètiques del futur?
