Avui és festa
Mendicaires
La rendibilitat màxima l'obtenen els que sempre són al mateix lloc i callen. La necessitat se'ls suposa
L'altre dia la policia de Londres va arrestar un tal Simon Wright perquè es dedicava a demanar caritat pel carrer… i a viure com un rei. L'amic Wright havia fet, com si diguéssim, de la necessitat virtut i exercia una lucrativa professió que li donava per a un apartament elegant i un bon sou. L'home tenia lloc fix pels volts de Leicester Square i passava vuit hores diàries a la feina. Fins i tot se l'havia vist treballar algun cap de setmana. Parlem del mendicaire professional. Simon Wright anava amb el gos reglamentari, una manta i la imatge del sense sostre. Ara bé, en el curiós món de les activitats humanes, la de mendicar no gaudeix de bona reputació. Amb tot, la presència constant d'un pidolaire al mateix lloc fidelitza la clientela i molta gent s'acostuma a donar només al “seu” pobre. Com en altres ocupacions, tenir un lloc propi és important. Dóna seguretat i respectabilitat. En canvi, el que se t'apropa i xerra massa provoca suspicàcia i un punt d'intrusió desagradable. A vegades se'n surten d'entrada. A l'Índia, on la professió té molts adeptes, en vaig conèixer un que necessitava diners per a l'enterrament del seu germà. El relat era convincent, però tenia l'inconvenient que quan al cap d'uns dies et tornava a abordar amb la història de l'enterrament et veies obligat a preguntar-li si el seu germà s'havia tornat a morir. La rendibilitat màxima l'obtenen els que sempre són al mateix lloc i callen. No cal dramatitzar. La necessitat se'ls suposa. Jo confesso una certa debilitat pels que presenten la situació amb franquesa (fins i tot els tolero una ombra de cinisme). I no sóc jo sol. Penso en un que té lloc fix al centre de París. Em consta que li va la mar de bé. L'home té un cartell que diu: “Em trobo bé i tinc casa. Només vull algunes monedes per poder fer la cervesa. Gràcies.” La majoria de gent entén que si un es passa tantes hores al carrer parant la mà el que ve més de gust és anar al bar de tant en tant. L'honestedat es valora més que la llàstima forçada. A vegades, quan no és a la parada (presumiblement perquè és a fer la cervesa), la gent també hi deixa caure algun calerot.
