Opinió

Síria

Les eines per pacificar
els conflictes no són
com fins fa pocs anys militars i diplomàtiques, sinó econòmiques
i diplomàtiques

La guerra a Síria ha produït cent mil morts i onze milions de desplaçats, el 50% de la població, dels quals dos milions han marxat del país. L'arribada de 0,7 milions de refugiats al Líban i 0,5 a Jordània planteja tensions econòmiques i socials gravíssimes en aquests dos petits països i complica significativament la situació a la zona. El conflicte té l'origen en l'enfrontament entre la comunitat xiïta, defensada per l'Iran i Hezbol·là i que dóna suport al govern oficial sirià d'Al-Assad, i la comunitat sunnita, que fa costat als rebels i té el suport i l'ajut polític i econòmic de les monarquies autocràtiques del Golf: l'Aràbia Saudita i els Emirats. L'enfrontament ve de lluny. De fet, la guerra entre l'Iraq i l'Iran de fa 30 anys és un episodi més del conflicte secular entre aquestes dues comunitats, que en l'àmbit religiós no s'han pogut posar d'acord gairebé en res, començant per acceptar qui és l'autèntic profeta, Mahoma o Alí... A l'islam, la religió i la política són inseparables, i necessiten, per tant, una solució integral. És per aquesta raó que resoldre el conflicte separant la religió de la política, com després de segles és possible fer a Occident, no és viable.

Síria ha quedat dividida en tres àrees. L'oest és xiïta, dominat pel govern, directament procedent de la minoria ètnica alauita, i per les milícies de Hezbol·là provinents del Líban a través d'una frontera gairebé inexistent. El centre és sunnita, amb diversos grups i milícies, el més important dels quals és Jabhat al-Nusra, controlat per Al-Qaida. I el nord, poblat pels kurds, té una forta influència del PKK, partit que els representa. Els rebels estan organitzats en tres corrents: els laics –són minoria–, els islamistes moderats i els salafistes. Els dos primers són nacionalistes: fan la guerra perquè volen una Síria políticament diferent de la d'avui. Els salafistes tenen objectius transnacionals: volen crear un nou califat més enllà dels límits de la Síria actual.

El govern sirià té el suport de la Xina i Rússia i l'ajuda militar de Rússia, mentre que els EUA i la UE s'han debatut –fins al recent atac amb armes químiques a la població– entre una condemna explícita del govern i un ajut directe als rebels, que no s'ha acabat de concretar per inseguretat sobre la seva organització i pel temor d'entrar en un nou conflicte militar, tenint en compte que els de l'Iraq i l'Afganistan han tingut un desenvolupament qüestionable i no estan resolts. Aquests antecedents fan dubtar –malgrat els cent mil morts produïts per la guerra– uns governs democràtics que han de retre comptes a una ciutadania que ara difícilment  entendria les raons de la intervenció. La votació als Comuns contra la proposta del premier Cameron és congruent amb aquest estat d'opinió. L'argument per a la intervenció dels governs del Regne Unit, els EUA i França és la “demostració comprovada” que l'atac amb armes químiques ha existit, però no s'han aportat proves concloents sobre qui n'és l'autor, si els rebels o el govern sirià. Un informe de Human Rights Watch inculpa el govern de Síria, però també hi ha testimonis contraris.

Les armes químiques, gas verinós, són fàcils de fabricar, perquè no requereixen ni alta tecnologia ni potents instal·lacions industrials. Una de les raons del relatiu poc ús d'aquesta arma després de la primera utilització, feta per Alemanya el 1915 a Ieper, ha estat la falta de control dels seus afectes un cop llançat el gas. El precedent de la guerra de l'Iraq –quan les proves aportades pel secretari d'Estat Colin Powell a l'ONU es va demostrar que eren falses– hauria de portar Occident a ser extremament prudent i cautelós. El fet que la intervenció militar dels EUA ajudi els rebels, perquè es planteja contra el govern sirià, és una raó més de la necessària seguretat sobre l'origen de l'atac químic. Però hi ha un fet incontrovertible: la intervenció ajuda Israel i l'Aràbia Saudita, i afebleix l'Iran. Es torna a plantejar una intervenció sobre els mateixos principis amb què es van planejar les de l'Iraq, l'Afganistan i Líbia: presència militar sobre el terreny limitada, ús massiu de la guerra aèria per evitar les baixes pròpies, esperança que un cop derrotat el govern que es vol derrocar s'arribi a una situació política que portarà la democràcia a través d'un nou entorn polític... No ha passat en cap de les tres guerres anteriors i és dubtós que la situació hagi desembocat, amb l'excepció parcial de l'Iraq, en més democràcia, més llibertat per a la població i més estabilitat política a la zona.

Els últims esdeveniments –sotmetiment al Congrés de l'aprovació de la intervenció militar dels EUA per part del president Obama, victòria dubtosa de l'aprovació i ajornament de la votació, proposta d'entrega de l'armament químic per part del govern sirià, voluntat de mediació de Rússia, entrada en escena del secretari de l'ONU...– fan possible una via diplomàtica per resoldre un conflicte en el qual l'alternativa militar no és solució de res. Amb la diplomàcia ningú hi perd. El president Obama no haurà violentat la voluntat del país i no comença una nova guerra, en congruència a la seva crítica de les guerres iniciades pels presidents republicans anteriors. Rússia guanya rellevància internacional. Israel pot estar segur que Síria queda políticament i militarment neutralitzada..., però el conflicte podria quedar més contingut que resolt.

Les eines per pacificar aquests conflictes no són com fins fa pocs anys militars i diplomàtiques, sinó econòmiques i diplomàtiques, amb les limitacions que es deriven d'aquesta nova manera d'actuar, que suposa aconseguir resultats a llarg termini, sense la reacció immediata que el triomf militar implica. Cal temps. L'anàlisi del cost d'oportunitat que s'hauria pogut fer invertint els diners gastats a la guerra en altres projectes a la zona no resisteix una anàlisi mínimament racional. Ha estat un malbaratament. Les inèrcies polítiques i els interessos econòmics podrien portar a repetir els errors de les guerres anteriors, però no és probable. El plantejament que es fa ara de la guerra és menys intrusiu que el fet a l'Iraq i l'Afganistan, però si el resultat fos similar a l'aconseguit a Líbia, amb una estratègia militar similar a la de Síria, seria hora de qüestionar una política que no resol els problemes i té un preu molt onerós tant pel cost econòmic de la guerra com per les seves conseqüències sobre el territori i la població. Podríem ser en aquest camí, la raó del canvi de direcció política: la ciutadania. Clausewitz va dir que la guerra és la política portada a l'extrem. Si s'accepta la tesi, s'ha de concloure que aquesta, en el conflicte amb l'islam, no és la bona política. Els resultats ho demostren.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.