Lou Reed a l'Empordà

Molts dels articles apareguts aquests últims dies aparentment per homenatjar Lou Reed parlaven sobretot de com els seus autors havien conegut l'oncle Lou: va venir amb Laurie a un concert meu, vam beure vi plegats, em va signar un autògraf –i li vaig fer una foto d'estranquis–, me'l vaig trobar passejant el gos a Manhattan, em va deixar palplantat a mitja entrevista... Jo també tinc el meu ‘moment Lou Reed', en realitat no gaire íntim ni especialment memorable, si no fos perquè per a mi, que vaig veure la llum (Beginning to see the light!) amb aquells dos directes animals del 1974/75 amb Dick Wagner i Steve Hunter a les guitarres, Lou Reed sempre ha estat, és i serà un dels grans.

Era el 9 de juliol del 2009, el dia abans que Lou i la seva estimada Laurie actuessin al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. L'organització va convocar una roda de premsa, una idea que segur que no va agradar gaire al nostre Lou, que en aquell moment tenia ja 67 anys, però semblava gaudir d'una salut de ferro a pesar de totes les festes d'ahir i de demà, lluïa roba texana i presentava una imatge força juvenil, només superada per l'aspecte d'eterna nena inquieta i juganera que mostrava Laurie Anderson, sempre al seu costat. Quan vam sortir a la terrassa de l'hotel del festival per fer les fotos de rigor, el vaig tenir d'esquenes a mig metre, a la distància exacta d'una clatellada: una opció que em va passar pel cap com una idea fugaç i absurda. De la sessió de fotos només recordo que tots dos s'hi van posar força bé, ella més que ell, i que quan Lou va dir prou, va ser prou, i ni una sola foto més. En aquelles fotos es veu una parella tranquil·la i satisfeta, d'esquenes al Mediterrani, en un dia perfecte. Una parella d'intel·lectuals urbanites que poden viure en harmonia amb la natura, fent tai-txi fins a l'últim sospir.

Una altra cosa va ser el concert de l'endemà, a l'Espai Port de Sant Feliu, amb la parella convertida en trio de màxim risc experimental. No va ser un concert amable i encara menys un ‘grans èxits' de Lou, poc amic de les concessions. Recordo que unes quantes persones van abandonar el recinte a mitja actuació, perquè no era allò el que esperaven d'un concert de Lou Reed, tot i que ja feia més de 40 anys que incomodava amb la germana Ray i la música de la màquina metàl·lica. I això, justament, és el rock'n'roll.