Espionatge i multilateralitat
L'obligació de la discreció sobre aquesta activitat fa que per definició el seu control sigui poc verificable formalment
Res millor resumeix la raó per la qual tots els estats, democràtics o no, fan servir l'espionatge com eina política, diplomàtica, militar o econòmica, que el que va dir Lord Palmerston, primer ministre britànic del segle XIX: “No tenim aliats eterns i no tenim enemics perpetus. Els nostres interessos són eterns i perpetus i aquests interessos són l'obligació que hem de seguir.” L'espionatge es deriva no només de saber què fa l'enemic, sinó de verificar si l'amic no ens enganya, no traeix la nostra confiança... És comença així i s'acaba qui sap a on.
L'obligació de la discreció sobre aquesta activitat fa que per definició el seu control sigui poc verificable formalment i que la vigilància del Parlament sobre aquestes activitats impulsades i controlades pel govern tingui moltes limitacions. Qui investiga amb eficàcia els investigadors?
Hi ha dos components nous al segle XXI. Un és la importància del terrorisme i la necessitat dels estats de seguir les passes dels potencials terroristes, per evitar accions que poden tenir conseqüències devastadores i afectar la seguretat dels ciutadans. L'experiència demostra que si s'haguessin interferit certes comunicacions s'haurien pogut evitar atemptats. L'altre és la possibilitat d'entrar electrònicament en moltes comunicacions perquè la gran majoria estan fetes per aquest mitjà. Ja no és necessària la presència física de l'espia, no cal tenir a la mà el document per poder-ne llegir el contingut, en teoria tot és a la xarxa i és aquesta, universal i global, la que es pot espiar, la que permet l'accés a una gran part de converses i comunicacions, perquè és a través seu que es fan. La gestió i explotació de la gran quantitat d'informació obtenible de la xarxa requereix un tractament informàtic per poder extraure'n les dades, separar i identificar el que és valuós del que no ho és. És aquesta metodologia la que permet i fa útil espiar massivament. Són possiblement aquestes circumstàncies, la potència i la facilitat que donen els mitjans informàtics sense ser selectius en l'objectiu, les que han estat a l'origen de l'espionatge massiu de milions de comunicacions que han estat interferides per l'Agència Nacional de Seguretat dels EUA a països europeus aliats, que no enemics, dels EUA.
Si una de les raons per justificar l'espionatge massiu fos la prevenció del terrorisme, és possible que això justifiqués la col·laboració dels serveis d'intel·ligència europeus amb els americans, i arribats aquí, la connivència entre uns i altres produirà inevitablement la manca de control de l'activitat perquè ningú podrà explicar del tot la seva actuació, i l'interès d'ocultar part del que s'ha fet a l'opinió pública farà inviable entendre la totalitat del procés. Però la justificació és perversa, perquè si s'accepta que cal rastrejar massivament i aleatòriament les comunicacions per prevenir el terrorisme, la conseqüència és que el procediment permet ocultar l'espionatge selectiu i dirigit, escoltar per exemple les converses de la cancellera Merkel, i per tant amagar una activitat moral i èticament reprovable amb una que podria ser considerada “acceptable” perquè es dirigeix, almenys teòricament, a controlar i a identificar aquells que volen atemptar contra la seguretat de la ciutadania, és a dir, a “protegir-la”. Però més encara, una vegada violades les comunicacions per a un fi, la seguretat col·lectiva, qui controla que aquestes no s'exploten per a un altre?, per exemple les relacions comercials, els acords industrials i econòmics, les informacions tecnològiques i científiques, etc. La impunitat és inverificable i el malson d'Orwell esdevé realitat.
És improbable que els EUA canviïn la seva política de seguretat, és a dir, d'espionatge, perquè el mètode es deriva formalment del volum accessible d'informació i del seu tractament ulterior, i no de la determinació a priori sobre què espiar i què no. Seria, per altra banda, ingenu pensar que una vegada aconseguit el mètode i la sistemàtica i justificada l'activitat per la seguretat i, per tant, el bé comú, no se n'obtenen beneficis col·laterals.
Als EUA, per a la ratificació pel Senat d'un tractat internacional signat pel govern cal una majoria de 2/3, i això és la causa que molts dels tractats no siguin mai ratificats perquè una petita minoria de senadors republicans ultraconservadors ho bloquegen. Va passar quan el president Wilson va crear, el 1919, la Societat de Nacions; el Senat dels EUA no el va ratificar, i en conseqüència els EUA mai en van arribar a formar part. La raó d'aquesta posició és deguda a la creença que els tractats multilaterals suposen una amenaça per a la sobirania i la democràcia de la federació. Els tractats, segons aquesta opinió, creen regles que interfereixen en el procés democràtic permetent a “estrangers” prendre decisions que “obliguen” els EUA.
Això ha passat amb la creació del Tribunal Penal Internacional, amb el Protocol de Kyoto per la protecció del medi ambient o amb el Tractat de Prohibició de Proves Nuclears de 1999 amb dues conseqüències: una és l'obligació d'actuar sovint bilateralment en lloc de multilateralment tal com va manifestar el president Clinton, “actuem multilateralment quan podem i bilateralment quan ho hem de fer”, i la reducció d'influència americana per la inhibició dels EUA que no intervenen en la negociació de tractats internacionals en què la seva participació n'hauria condicionat la definició. L'absurd màxim d'aquesta situació s'exemplifica en el Tractat de Nacions Unides de 1982 per la llei al mar ratificat per 165 països però no pels EUA i que l'obliga per la força dels fets convertint en perjudicial el seu autisme legal. Això ha portat per la via dels fets i del pragmatisme, com ha estat descrit amb exactitud per David Kaye, al “multilateralisme discret”, en què el Departament d'Estat practica, per raons de pragmatisme, polítiques idèntiques a les recollides en tractats multilaterals que el seu Senat no ha volgut prèviament ratificar. És l'absurd portat a l'extrem.
Els dos fets, la manca de voluntat dels EUA de lligar-se a la comunitat internacional via tractats multilaterals i la política d'observació i l'espionatge massiu que semblen haver emprès darrerament, tenen un vincle clar: el convenciment de la superioritat del seu sistema polític i de la seva democràcia, que ha de ser preservada per tots els mitjans perquè constitueix la columna vertebral de la seva sobirania i del benestar dels seus ciutadans. El món ha de conviure amb aquesta realitat i esperar que qui té un poder no contestat ni igualat no en faci un ús excessiu i abusiu. Són aquestes avui les limitacions del nostre equilibri internacional certament precari malgrat l'avenç de la democràcia.
