Salinger

No s'imaginava J.D. Salinger que acabaria convertit, als noranta anys i aïllat del món des de fa més de mig segle, en el gran defensor dels drets del creador. Probablement, aquest gran eremita literari no ha portat als tribunals l'insensat autor d'una absurda continuació de la seva obra mestra, El vigilant en el camp de sègol (1951), per un sentit gremial o per crear jurisprudència en benefici de les noves generacions d'escriptors que no volen veure manipulades les seves trames en seqüeles i preqüeles per a les quals ningú no els ha demanat permís ni n'obtindran cap benefici. És gairebé segur que a Salinger, l'insociable, tot això l'importi més aviat poc o gens. Però cal aplaudir que el vell amb mala llet –així el retrata l'única fotografia seva coneguda des que va fugir de la fama i les càmeres– hagi sortit de la caverna perquè el tal J.D. California, poc afortunat àlies del suec Fredrik Colting, no pugui publicar als Estats Units –i espero que enlloc– l'engendre anunciat com 60 anys després: recuperant-se del sègol, segons ho ha decidit un jutjat federal de Nova York. Sense que ens hagi d'influir el fet que Colting sigui també autor d'altres obres que s'intueixen molt reflexives com ara El llibre de begudes del mascle: perquè les noies despullades i l'alcohol combinen molt bé, són força més execrables els seus esforços per defensar l'originalitat de l'obra en qüestió: «En molts sentits, crec que 60 anys després és tan original i creatiu com El vigilant...», ha dit en alguna entrevista.

Potser no cal ser tan dur amb Colting per voler tenir els seus quinze minuts de fama planetària a costa del pobre Salinger i els seus personatges –als quals, pel que sembla, el suec ridiculitza a consciència–, però si la sentència contra ell ha de servir per subratllar que no tot és possible ni desitjable en aquest món dessacralitzat, benvinguda sigui, i glòria a Salinger.