Dues colonitzacions (I)

La conquesta de Mèxic i de l'imperi Asteca, el 1519, per Hernán Cortés, la del Perú i de l'imperi Inca, el 1531, per Pizarro, i la de l'Argentina, l'Uruguai i Paraguai i dels imperis dels Charruas, els Querandis i els Guaranis per Mendoza, el 1540, té una base comuna. S'empresona el príncep del poble colonitzat, Moctezuma, Atahualpa..., se l'obliga a pagar tribut, a treballar per pagar-lo i s'assegura així el sotmetiment del poble, evitant la revolta. La repressió era dura i pública per ser exemplar. La sistemàtica eren les encomiendas i els repartimientos. L'interès dels conqueridors era l'or i la plata dels pobles colonitzats perquè era aquest l'únic valor que a l'època podia ser transportat a la metròpoli i perquè el sistema financer i l'instrument de pagament estava basat en l'or.

La colonització s'exercia en territoris rics i poblats en els quals la mà d'obra permetia el treball forçat per obtenir el benefici ràpid que estava en l'origen de la conquesta. La conversió dels pobles colonitzats a la fe catòlica era un objectiu que pretenia substituir una religió, cultura i hàbits que eren considerats subjectes d'idolatria, oposats a l'ordre social que tocava i inferiors en tots els hàbits propis. Per als conqueridors, l'autoritat religiosa, l'Església, i la política, el rei, màxima autoritat que venia directament de Déu, eren dos valors que havien de ser obligatòriament respectats. En aquest entorn de lleis i principis, la primera prioritat era aconseguir fons per un estat sempre endeutat en excés per la guerra a Europa.

Els religiosos que acompanyaven els conqueridors, Bernardino de Sahagún a Cortés, descriuen la crueltat d'aquests fets: “[...] Els espanyols van agafar Moctezuma... abans de fer-se fosc, el terror s'havia escampat arreu, la por de la gent... i els espanyols van agafar tot el que van considerar que era bo, tenia valor...” Bartolomé de las Casas descriu a La història de la destrucció de les Índies, publicat al 1542, la conquesta de Nova Granada, ara Colòmbia. “El colonitzador tractava la població nativa, dignataris, vells, dones, nens com si fossin seus i els feia treballar dia i nit per als seus interessos sense descans...”, o quan parla del Perú... “El 1531, un altre gran vil·là, Pizarro, va envair el regne del Perú amb la intenció de repetir l'estratègia de destrucció, robatori i sotmetiment utilitzada per uns altres abans en aquests territoris...”

L'explotació de les mines reuneix el 1650, a Cerro Rico, Potosi, 160.000 persones, una població superior a l'època de la de Lisboa o Venècia. El sistema d'explotació de les mines, de caràcter públic perquè era directament explotat per l'Estat, va ser ideat i establert per Francisco de Toledo al 1569 per a Perú i Bolívia. La població era desplaçada i agrupada a prop del centres miners i treballava en un règim pràcticament d'esclavatge. El sistema que es manté fins al 1825 permetia a penes subsistir la població local, però era eficaç per la producció de metalls preciosos que era transportada a Espanya en combois marítims una vegada a l'any. Aquesta organització econòmica i social va enriquir els conqueridors i va generar molts recursos a la corona; encara el 30% de PIB espanyol a la segona meitat del segle XVIII provenia d'Amèrica, però va convertir l'Amèrica del Sud en el continent amb majors desigualtats.

La base de la colonització espanyola i també portuguesa reposava en gran part en explotar el treball de tercers. El treball, segons la tradició catòlica, és una maledicció divina i no una manera de dignificar l'home: quan Adam és expulsat del Paradís, és condemnat a treballar per subsistir... Aquests principis no van entrar en crisi a Espanya fins a final del segle XIX. La riquesa generada per la colonització és fruit de la convergència d'interessos polítics i econòmics d'un estat aristocràtic, i d'una petita elit que en treu beneficis generosos en una època en què la frontera entre el que és públic i privat era borrosa. El mestissatge va donar, a partir del segle XVIII, una nova classe social basada en els mateixos privilegis i tradicions de l'antic regim, privilegis que es mantenen fins després de la independència, i van constituir la base econòmica i social de les noves repúbliques americanes.