La dispersió socialista
Només la unitat de tots els grups, ara dispersos, podria dur a la fundació d'un nou partit socialista de disciplina estrictament catalana
La fragmentació de l'espai polític socialista a Catalunya és, avui, una realitat clamorosa i preocupant. La unitat forjada amb esforç i intel·ligència el 1978, ara s'esberla i es llença un capital polític acumulat durant anys que havia fet del socialisme català una força política dominant de l'escena catalana. La pèrdua de pes específic i de presència institucional és del tot evident i marca, segurament, el punt més baix de la representació política del socialisme català entre la ciutadania. L'espai socialista s'ha encongit i s'ha trencat. Avui el PSC es mostra orgànicament amb una direcció monolítica, blindada, tancada en ella mateixa i amb el convenciment que la majoria, cada cop més sòlida, dels organismes interns del partit és una mostra de cohesió, d'unitat, i de representació democràtica de la voluntat dels militants. Però si fos exactament així, els resultats electorals serien uns altres i no es produiria el degoteig inevitable al qual estem assistint. Aquesta direcció homogènia, un cop arraconades les mostres de pluralisme condescendent acordades en el congrés de Barcelona, de desembre de 2011, sembla haver abandonat totes les opcions transversals acordades en el congrés d'unitat, i es decanta per una interpretació de l'actual agenda política catalana esbiaixada i condicionada per totes les pors acumulades en l'escena política espanyola, cada vegada que es tracta de discrepar de la interpretació més restrictiva del marc constitucional.
La realitat que no preocupa, i que no interessa, a l'actual direcció del PSC és el distanciament de diversos membres significatius de l'executiva sorgida del congrés i que l'han abandonada; és, també, la diàspora d'antics militants, simpatitzants i votants que ja no es refien dels socialistes catalans ni com a socialistes ni com a catalans. Tampoc no preocupa la regressió territorial en el camp municipal, que farà molt difícil omplir, com fins ara, el mapa municipal català amb candidatures de progrés que feien, en el passat, un cert contrapès a l'hegemonia convergent aclaparadora. S'ignoren les baixes de caire individual que es plantegen un dia sí i un altre també, de persones anònimes i d'antics i rellevants dirigents del socialisme català. I s'intenta culpabilitzar els tres diputats que van votar diferent al Parlament de Catalunya, ara fa unes setmanes, sense parar esment que més enllà dels gestos individuals de cada un dels diputats hi havia grups i territoris que avalaven aquesta decisió en un desesperat intent de no perdre la centralitat socialista en la política catalana.
La mateixa fragmentació ha afeblit els anomenats sectors crítics i catalanistes, que presenten una divisió exasperant i una manca de capacitat d'iniciativa autènticament paralitzadora. En l'àmbit de la vida orgànica, des del més recent Canvi Permanent, passant per Avancem, Agrupament Socialista i amb un peu a dins i un peu a fora Socialisme, Catalunya i Llibertat, i amb tots dos peus a fora i, ara ja, integrats a les llistes de les eleccions europees d'ERC, la Nova Esquerra Catalana.
El camí encetat porta inexorablement a la dispersió. Els camins que es podrien emprendre passen, primer, PSC endins, per la restitució en tots els seus drets dels tres diputats anomenats díscols; per la unitat sense protagonismes de tots aquests grups fragmentaris; per l'abandonament de les vel·leïtats individualistes, i per la recomposició intel·ligent de l'esperit del congrés d'unitat, adaptant-lo a la realitat política actual, amb un gran acord de refundació entre la direcció monolítica i els grups, amb una crida a recuperar crèdit i militància en el terreny difícil dels orfes. Si això no fos possible, només la unitat de tots els grups, ara dispersos, podria dur a la fundació d'un nou partit socialista de disciplina estrictament catalana i que hauria d'assegurar la seva condició ideològica de partit socialista i catalanista amb una visió generosa i àmplia dels reptes que avui condicionen l'agenda política catalana. Amb un retret sincer al socialisme espanyol per la manca de credibilitat i per la manca de convicció en la defensa d'un model autènticament federal, que hauria de tenir com a sòl, sense sostre, l'Estatut votat pel poble de Catalunya i liquidat pel Tribunal Constitucional, i que hauria de voler portar a les urnes, sí o sí, el futur del país un cop trencats els ponts institucionals bastits durant la transició. Un nou catalanisme bel·ligerant, crític, inexcusablement al costat del dret a decidir, de la llibertat de votar.
Alguns som molt escèptics, ja no confiem en la recomposició refundadora, no ens veiem amb voluntat de passar a davant en un projecte fundacional, i no estem disposats a fer gestos individuals d'aproximació a d'altres espais polítics, maquillats de reconstrucció de l'espai de l'esquerra.
Si algú arregla de veritat el PSC espatllat o si, alternativament, algú des de l'esperit unitari es disposa a fundar un nou partit socialista català ens tindrà al seu costat amb ànim de treballar-hi incansablement.
Si, però, preval la monolitització dominant i la dispersió eixorca, ens quedarem discretament a casa, i reflexionarem sobre la nostra part de culpa en el fracàs últim d'un projecte d'èxit que haurà durat més de tres dècades fins a l'esllanguiment actual.
