Opinió

Campanes al vol

El dèficit i el deute
del país no s'estan reconduint i no justifiquen cap mena d'autosatisfacció

Per enèsima vegada, Rajoy llança les campanes al vol i assegura que, ara sí, és visible un mínim d'aparent recuperació sense haver de recórrer a galimaties de xifres ni retocs de cosmètica sobre preteses dècimes de creació d'uns llocs de treball encara invisibles. De fet, encara estem per damunt d'un atur que supera el 25% i que afecta més del 50% dels joves, que opten cada vegada més per l'emigració. El dèficit i el deute del país no s'estan reconduint i no justifiquen cap mena d'autosatisfacció ni la curiosa referència a passar el cap d'Hornos com aquells mariners de Saint-Malo que a bord cantaven “nous irons a Valparaíso”. I no té tampoc gens de sentit que en el Ministeri d'Economia hi hagi una clara sensació de rompan filas. Guindos ja es postula per un càrrec. Els assessors recomanen els aspirants com Arias Cañete o García Margallo i sembla que, amb el vistiplau d'Alemanya, el substitut de Durao Barroso podria ser un meridional. Tenim, però, la taca de figurar al rànquing com a país amb més corrupció i l'energia elèctrica més cara del món industrialitzat. A part que algunes operacions cridin molt l'atenció, com ara que Rato i el seu conseller delegat a Bankia hagin cobrat uns quants milions d'euros pel mèrit d'haver tancat 657 oficines i haver acomiadat 3.800 empleats a la primera tacada i de fer-ho amb el “premi” d'una gratificació per la rapidesa en l'execució. També sembla exigible que quan el president d'un banc toca la campana a Wall Street per anunciar la presentació de l'entitat a la borsa, el màxim executiu no cobri de la banca Lazard i de La Caixa contra les normes establertes. Estèticament, i no sé si legalment, és correcte rebre un informe previ remunerat de Lazard que indicava que la fallida de Bankia semblava imminent?

En fi, així van les coses en aquest país en el qual l'aparició dels governs autonòmics no s'ha traduït en una equivalent reducció de plantilles en l'administració central. Ho saben que, a més a més, els funcionaris poden dinar al ministeri per 3,40 euros i també hi tenen accés familiars dels servidors públics? Els preus són, en realitat, subvencionats, perquè els concessionaris privats no paguen lloguer. El principal adjudicatari era Arturo Fernández, col·lega, amic i vicepresident de la CEOE encapçalada per Díaz Ferran, resident, de moment, a la presó. A Catalunya el nombre de beneficiaris és més baix. Comparin que del total de treballadors d'Extremadura el 35% siguin funcionaris mentre aquí només representen un 9%. Són normals aquests tractes en un país en crisi severa on els fills dels militars tenen residències universitàries o els empleats del Ministeri de Sanitat disposen d'una illa balear per passar-hi les vacances. És clar que es comença així i s'acaben fent infraestructures com un AVE innecessari i escandalosament inafrautilitzat, aeroports sense vols i autopistes gratuïtes en uns territoris afavorits en detriment dels qui paguen peatges. Realment, ens ho podem permetre tot això dels macrosubmarins, les megaterminals de Barajas, les retribucions dels executius, les tarifes de serveis públics regulats, les concessions privatitzades, els rescats bancaris, les grans obres (Panamà, Sacyr), els avals de l'estil de CESCE, els contractes petroliers en països inestables, les ofertes temeràries en concursos amb reformats de preus i, en general, qualsevol compromís que obligui el contribuent a pagar unes decisions en l'elaboració de les quals no ha intervingut i que per decisió d'un sàtrapa de ministeri ens penalitza el poder adquisitiu i ens retalla.

Caldrà estar, doncs, amatents al reiteratiu debat de qui és víctima d'un espoli fiscal en un autèntic joc dels disbarats, especialment si el ministre Montoro canvia de parer metodològic sobre les balances fiscals a fi de complaure uns incondicionals convençuts avant la lettre. Si vol més carbó per a la locomotora, poden esgrimir que l'ajut del preu del gas i les aportacions financeres equivalen a quedar-se una Ucraïna i mitja cada any. Patim també del taló d'Aquil·les d'unes obres públiques absolutament insuficients i, segons el president de la patronal del sector (COOC), pensar en una remuntada abans del 2017 seria un disbarat. Malgrat tot, hi ha una petita esperança per part de les grans empreses multinacionals i, sense anar més lluny, la promoció del cloud de Microsoft il·lustrada amb castellers i festes populars de Barcelona que ens acaben situant amb la minoria selecta de les noves tecnologies, que són garantia de futur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia