Que algú agafi la mà al PSC!

Si bé no he estat mai simpatitzant dels seus criteris i filosofia ja que sempre l'he vist com un suculent sofregit d'idees comunistes, marxistes i fins i tot cristianes de règim, la història sentimental de la seva gent i del seu esdevenir per la geografia política dels darrers cinquanta anys, els ha atorgat un reclam de certesa, i és, probablement, per això que em dol la sagnia de noms que abandona la doctrina: Maragall i la seva esposa, Nadal, Tura, Ros, Castells, Ernest Maragall, Marina Geli i un incomptable nombre de gent anònima que abandonada no tant pels líders –que no diuen res per la compte que els hi té– com per la doctrina, i em commou veure aquest nombre de gent que ara resta a la vorera, per algú que els prengui la mà i els indiqui el camí més proper al socialisme d'un bon principi, i és amb aquest sentit que he cercat algú que pugui apaivagar la voluntat de saber per on aniran els trets...

Segons Nadal, el partit en un futur proper serà residual, i mirant de prop l'actual líder no en tinc cap dubte. Potser ja és el que toca en la teoria de l'etern retorn però de moment vénen magres! Tot i que el líder afegia sentir-se més “centrat” en la nova situació i potser finalment li funcioni la gestió amb poca gent i fàcil de portar. No és una crisi de lideratge, de cap manera. Ernest Maragall ha escollit l'ombra de Junqueras perquè, bàsicament, es més ampla i a Europa fa fred. S'ha perdut l'essència d'un socialisme capaç de competir i no a despropósitos, amb el partit Alpha. Tot i que ara costaria trobar un personatge com Gallardón. Afinat com ell, vull dir. Perfecte en aparença, nefast en polítiques i idees. Crec que la cirereta l'ha posat el pacte amb els de Rosa Díez per acabar de confondre el personal. El bipartidisme agonitza i a ningú li sobra un got d'aigua.

No és que al Partit manquin bodies, d'aquests n'hi ha de totes les mesures i colors de cabells; el que manca és la filosofia del producte, i és per això que després d'investigar uns quants noms: Hume, Hoobs, Schopenhauer, Leibniz i fins i tot enredar-me en les matemàtiques de Bertrand Rusell, he arribat a la conclusió que el missatge s'hauria de refer a partir de les doctrines de Confuci, sí, precisament, el primer filòsof xinès que va enlluernar la sisena centúria BC.

S'havien perdut les més bàsiques creences en els déus i la divina autoritat. Ell viatjava a peu per tota la província de Lu al nord-est de la Xina i el seu èxit radicava en la presentació de temes d'ordre i trobar las maneres antigues de resoldre els conflictes. Instruïa els seus estudiants amb els textos clàssic xinesos. A l'edat de 50 anys va ser anomenat magistrat de Zhongdu i per mèrits un any més tard ostentà el càrrec de ministre de justícia a la capital Lu. Va crear un considerable terrabastall amb una administració de justícia, caracteritzada per la seva imparcialitat i la pràctica eradicació del crim organitzat. Ha deixat tota una doctrina que és fàcil de resumir: “Estimar el poble, renovar-lo moralment i procurar que tingui els mitjans necessaris per a la vida diària. Cal cultivar la virtut personal i anar sempre cap a la perfecció. Tant en la vida privada com en la pública observar el camí superior «el del Justo Medio». Tenir per objecte final la pau universal i l'harmonia general.” Si bé semblen missatges de sentit comú, aplicar el sentit comú en els moments actuals és un avançament substancial. I al PSC per continuïtat històrica cal que algú li agafi la mà per fer un pas endavant.