Raimon, en l'esperança

Torna en Raimon, aquell vailet de Xàtiva que va trasbalsar la meva joventut a la universitat i les tardes astèniques dels meus primers anys barcelonins a la casa rectoral de l'església de Sant Just i Pastor, a l'ombra de l'Ajuntament. Un riu de records i memòries em reporta aquell Raimon trencador dels anys 60. Part fonamental de la meva generació, valencià com ell, revolta els territoris de la meva ànima solament amb la seva veu escassament domesticada i l'esvoranc a les lletres de naixent protesta. Clarejava en aquell tèrbol franquisme, on “el present era una boira de paraules arcaiques, vells himnes i banderes obsoletes”, segons descriu Antonio Muñoz Molina al seu assaig Todo lo que era sólido (pàg. 16). Aquell Raimon de pedra picada i veu de pagès ens traslladava a simbolitzar el seu llenguatge amb estrepitosos trons de ràbia i rebel·lia. I com ja és conegut: qui guanya en el llenguatge, triomfa a la batalla i a la causa. Una saviesa que l'esquerra sempre guardà com un tresor, i la dreta grapejava amb insofrible malaptesa.

Les batalles de llarga durada es guanyen amb la constància i la paraula. El llenguatge és la resultant que raja d'ambdós brolladors per regar els camps ressecs de l'angoixa o la desesperança. Aquell Raimon de poc més de vint anys ho va aconseguir, així com el Raimon d'avui que torna, amb més de 70 anys, als camps ressecs, als estiatges d'aquesta crisi brutal que es cobra l'esperança i somnis dels que avui són joves, com ho fórem nosaltres al decenni dels 60. Per què els vells il·luminen més la societat que aquests joves sense horitzó? I la seva rebel·lia? I la seva indignació, on para? Potser estan orfes de cultura i paraula. El seu llenguatge s'ha ressecat, potser s'ha esvaït en la poció de la desmoralització. No troben lloc aquí, ni de vegades fora, en una migració que enfonsa l'esperança en aquesta societat botinflada, indigna madrastra, no pas una mare, per pàtria, que no encerta a trobar el camí que doni llum i menjar als seus joves. Hi ha manca de llenguatge, de protesta, de la consciència radical que Raimon simbòlicament cantava al crit de “nosaltres no som d'eixe món!”. Aquell “diguem NO!” vigorós, aquell esquinçament que sortia del ventre, jeu avui a l'ocàs, quan el sol naixent imposa el crit més que mai i molta més resolució als prats de la política on solament pasturen els pastors (lamentables polítics sense casta ni llenguatge) i res no mengen les ovelles. Ens hem tornat vaques rumiant un vell menjar que guardem a l'estómac. Malament, molt malament, amb aquest adormiment d'uns partits polítics que menyspreen el llenguatge i la cultura, perquè saben que d'ambdós brolladors sorgeix la revolució. S'estimen més que els ciutadans vegetin entre el desengany i la preocupació. I el futur, tan sols existeix si s'arrenca, amb fòrceps o sense, del ventre del present. Terrible perspectiva.

George Steiner escriu a Lenguaje y silencio: “Responem amb més entusiasme a la tristor literària que a l'infortuni del veí [...] Homes que ploraven amb Werther o amb Chopin es movien, sense adonar-se'n, en un infern material” (pàg. 21). Som conscients del brutal capitalisme contemporani? Que els nostres sistemes polítics estan caducs i resulten inoperants? Estem tan anestesiats que no percebem les lliçons de l'avantpassada Història repetides a la Ucraïna d'avui? Retorna a les nostres vides l'horitzó de la Guerra Freda? Potser el nostre tan elogiat progrés ens porta, com una sènia, al fatídic neofeudalisme? En lloc de reis i senyors feudals, corporacions multinacionals i bancs imposen al món els seus interessos, l'avarícia i el seu llenguatge. Som víctimes de la nostra ignorància del passat i de l'oblit d'una paraula sense la qual no hi ha lloc per a la Política amb majúscules, ni per a la protesta. A l'albada de la gran literatura italiana ja va dir-ho Torquato Tasso: “A mal rey, peor consejero.” Això és el que succeeix a Washington, Moscou, Madrid, Berlín... i a Catalunya. Que torni Raimon i mostri de nou el camí de la protesta i de la indignació. D'una altra manera, la indignitat.