‘Miau'

Anàvem en un vagó de techo malo, hi havia dues menes de xicots, als uns ens havia tocat la guerra amb la mala sort dels perdedors i estàvem de tornada de tot, els altres sortien esblanqueïts de l'amagatall d'una tieta pietosa per salvar-los de la mili i anar a missa d'amagat. Estàvem astorats amb els del nostre vagó i teníem una trompeta que no parava. Al passar per l'Ebre, la colla es va abocar escopint totes les malediccions militars a les quals no arriba una tragèdia grega. A Calatayud vam preguntar per la Dolores i sort que el tren va arrencar. Arribats a Zamora el capità Amós González Llanos ens va tractar de catalanes y rojos. Vam espetegar a la cinquena companyia comanada pel tinent José Castro Vázquez, un militar de pura zepa, que descobrint com el Serafí no sabia castellà no es va ficar a si en parlàvem.

Per allà corria l'alferes Díaz, menut i de mala ganya, al qual una metralla se li havia endut un tros de closca i duia cráneo de gutapercha que quan se li esverava Déu te'n reguard. I ves que un dia li va tocar dormir a la caserna, i va arribar-hi tocades la una de la nit, quan d'un grup de quinze soldats va sortir una veu mofeta. Miau. L'alferes es va aturar enrabiat. Quién ha dicho miau. Ningú. A formar y con las armas. Se'ls va endur al pati de la caserna. Quién ha dicho miau. Ningú. La colla fou castigada amb paso ligero i després cuerpo a tierra y deslizarse, que vol dir caminar panxa a terra arrossegant el fusell amb els colzes. Entre una cosa i una altra l'alferes Díaz se'n va anar a dormir, l'havíem vençut.

L'endemà el tinent Castro em va preguntar què havia passat aquella nit, li ho vaig explicar molt ben explicat, l'home es va quedar aturat, va quedar pensarós i va engegar aquella paraulota que a l'exèrcit és com una jaculatòria: Coño. Potser mai més una colla de catalans no rebrien un elogi tan respectuós d'un militar de debò. A la mili hi vaig aprendre al viu una de les virtuts més belles de l'home, la companyonia a totes. No l'he trobada enlloc més.