Keep calm
Els del mig
Sento estupefacció no per l'absolució, sinó per l'esperit de la sentència
Encara em dura l'estupefacció per la no-sentència del setge al Parlament. I no estrictament per l'absolució, sinó per l'esperit.
Com que no es va poder provar que els 19 encausats van participar en l'atac a la institució, a ulls de la justícia no hi va haver tal atac. Jo també hi era. I sí que hi va haver una voluntat d'atacar la institució bo i bloquejant-la. No només va ser una legítima manifestació antiretallades, hi va haver quelcom més que ho fa insuportable: va ser un intent d'aturar el Parlament i d'impedir que els representants de la ciutadania hi accedissin per votar.
Trobo lògic que si no hi ha proves no es condemni una persona, però costa d'entendre que a la sentència s'obviï que l'atac hi va ser. Ara bé, revisant les imatges aquests dies, vaig detectar, tres anys després, que hi havia dos bàndols enfrontats: els aforats i els impunes. La justícia espanyola és tan garantista que tots dos col·lectius acaben gaudint, a la llarga, de privilegis exculpatoris. Laberints dilatoris per a uns, indulgència per alarma social per als altres. Un delicte que acaba prescrivint per aquí, una negociació amb Can Vies per allà. I hom té la sensació que et vas desafectant d'uns i altres.
Som els del mig. La sensació que si cobres en negre i t'enxampen tu sí que pringues, però si cremes un contenidor també. Si qualsevol d'aquestes dues coses les fas en solitari se t'aplica la llei de manera implacable, en canvi si et tapa la trama o la tribu estàs més protegit.
Els més grans defensors del sistema fent d'antisistema corrompent-lo, i els antisistema d'esprai salvats pel sistema que consideren una farsa menys quan els absolen, llavors és que la justícia acaba vencent.
I enmig els del mig, els pringats, però sense els quals ni uns serien aforats ni els altres impunes perquè simplement el sistema, el que fos, no s'aguantaria per enlloc.
