Opinió

LA CRÒNICA

Ens l'hauríem de creure, la Devesa

Si pogués, pagaria per escoltar què opinen els plataners de la Devesa del tracte que els dispensem els gironins. O se la ignora, o se la castiga. No tenim terme mitjà amb la Devesa, i les Fires en són un bon exemple.

Fa tres setmanes, hi havia en aquest pulmó verd de la ciutat un centenar de cotxes, dos corredors i un parell de treballadors sortint del palau firal. Deu dies després, hi torno i un exèrcit d'autocaravanes s'aixopluga mandrós sota l'ombra dels arbres. En el moment que llegiu això, les Fires s'estaran acabant i l'eixordadora barreja de la música a milers de decibels, la cantarella inesgotable dels firaires i els crits il·lusionats de milers de criatures hauran torturat l'oïda dels pacients plataners. Per no parlar dels litres de miccions, fruit de les cerveses i altres begudes ingerides en les nits de barraques, que hauran regat les arrels d'aquests arbres de què ens vantem, orgullosos, els gironins.

Oh, sí, que bonica és la Devesa. I tant. Que imponent. Però penseu-hi: quants cops hi aneu durant l'any? No vull pas que les Fires marxin de la Devesa. No vull pas que el certamen es faci a una altra banda. No vull que en marxi el mercat. El que vull és que el parc torni a tenir vida. Que no sigui tan sols un aparcament gratuït, on, de tant en tant, es deixen caure escolars amb mestres voluntariosos que els volen descobrir que la natura és més que la planta que tenen al menjador de casa.

Creiem-nos la Devesa de veritat, anem-hi, sense motiu, gaudim d'aquests arbres, fem-los companyia tot l'any, o els diners els haurem de gastar en el psicòleg que necessitaran.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.