Cantona

Quin tipus, en Cantona. Era un jugador passional i apassionat, tècnic però contundent, que va ser capaç, essent francès, de convertir-se en l'ídol d'uns dels emblemes del futbol britànic, el Manchester United. Una famosa propaganda de fa temps, signada per Nike, deia així: “El 66 va ser un gran any per al futbol anglès. És l'any que va néixer Eric.” La gràcia de l'anunci és que el 1966 va ser l'any en què Anglaterra va guanyar el mundial. No cal afegir res més.

Els avis de Cantona eren de Martorell, paleta i pagesa, i van haver de fugir de Catalunya i van patir el suplici del camp de refugiats d'Argelers. Després de les penúries, es van instal·lar a França i allà va néixer Leonor Raurich, mare de Cantona. Fa poc s'ha estrenat un documental, produït per l'exfutbolista, on aquesta dona rememora la seva infantesa i l'epopeia dels seus pares, amb llàgrimes als ulls: “Deu minuts, només van disposar de deu minúsculs minuts per empaquetar el que era estrictament necessari.” Cantona també plora quan contempla les imatges: és conscient del seu passat i dels seus orígens i transmet aquest testimoniatge als seus fills.

No és gens estrany, doncs, que en el lliurament dels premis Laureus de l'esport, Cantona hagi dit el que va dir. Que no va ser Espanya qui va guanyar el mundial de Sud-àfrica, sinó Catalunya. De fet, parla del Barça i, per extensió, dels catalans que són d'aquí perquè formaven part de la comunió futbolística que el Barça va convertir en cerimònia festiva i pedagogia del futbol artístic. Pocs s'han atrevit a dir-ho, però és veritat. Tot allò que era criticat del Barça per excés de forma després es lloava quan se'n feia una transfusió a la selecció espanyola, que va guanyar el mundial de la mà d'un altre republicà que sabia (i sap) perfectament que Cantona té raó. Quin tipus. Ara fa d'actor, l'Eric, i continua essent un personatge singular, visceral i amb l'empenta dels ariets.